Amb l’ajuda d’un grup de presoners catalans i espanyols que lideren l’organització clandestina del camp de concentració de Mauthausen, Francesc Boix, un pres que treballa en el laboratori fotogràfic del camp, arrisca la seva vida en planejar l’evasió d’uns negatius que demostraran al món les atrocitats comeses pels nazis en aquest camp de concentració austríac. Es tracta de centenars de fotografies que mostren des de dins tota la crueltat del sistema d’extermini. Les fotografies que Boix i els seus companys aconsegueixen treure del camp, serviran per condemnar alts càrrecs nazis durant el judici de Nuremberg de 1946, on Boix participarà com a testimoni clau.
La tragèdia dels exiliats republicans continuà un cop es va iniciar la Segona Guerra Mundial. Maltractats pel govern francès als camps de concentració que s’habilitaren al sud de França i el nord d’Àfrica, una part d’aquells homes es van veure obligats a allistar-se a les companyies de treballadors estrangers. Alguns d’ells fins i tot s’enrolaren a la legió estrangera per continuar lluitant contra el feixisme.
Amb l’ocupació de França per part del Tercer Reich, molts d’aquest republicans, abandonats a la seva sort pel govern de Vichy, foren capturats per les forces alemanyes amb el consentiment de la dictadura franquista. Va ser llavors quan els van classificar com apàtrides, els van traslladar a camps de concentració i els van col·locar un triangle blau per distingir-los com a tals.
La majoria dels 9.446 republicans que es calcula que foren deportats a camps de concentració van ser destinats al camp de Mauthausen, a Àustria. Altres camps amb presència d’exiliats foren els de Dachau, Buchenwald, Sachsenhausen, Bergen-Belsen o Ravensbrück. La majoria dels deportats no van ser enviats a camps d’extermini com Auschwitz, tot i que alguns hi acabaren. En conjunt, més del 60 % van deixar-hi la vida a causa de les terribles condicions de vida: van morir per extenuació dels treballs forçats que havien de fer: per les malalties; a la cambra de gas; o a causa d’experiments mèdics. A aquestes defuncions cal sumar-hi els morts durant les setmanes posteriors a l’alliberament dels camps.
Els deportats catalans havien arribat als camps a través de quatre vies: des dels batallons de marxa; des de les companyies de treball; com a civils refugiats; o com a detinguts per formar part de la Resistència. La majoria foren enviats a Mauthausen, camp conegut com el Molí d’ossos. 1.800 catalans van morir a Mauthausen d’un total de 4.800 víctimes espanyoles.
La majoria de republicans van entrar al camp de concentració nazi entre el 1940 i el 1941, i van arribar a ser gairebé la meitat del camp, però poc després l’alta mortalitat els va convertir en testimonials. El grup més gran va morir el 1941 a causa de la feblesa, el treball esgotador, les malalties i la fam. Quan a Mauthausen hi havia una densitat de presoners massa alta i s’esperava un nou comboi, els més dèbils eren conduïts al fals sanatori del castell de Hartheim, del qual només en tornava la roba, o eren ofegats amb aigua gelada del Danubi.
El dia a dia de Mauthausen començava a les sis de matí, quan sonava la campana. Aquell so trencava la possibilitat remota de gaudir d’algun somni, l’únic espai de llibertat que els quedava. Encara fosc es rentaven la cara i es col·locaven en formació al pati per fer el recompte. Operació que podia durar hores perquè habitualment els números no quadraven, ja que durant la nit eren diversos els presos que morien o que s’intentaven suïcidar llançant-se contra la filada. Al final, per reduir hores drets sota la neu, cada matí els mateixos presos treien els cadàvers del seus companys morts durant la nit al pati.
A les vuit començava la feina a la pedrera o dins del camp. Bona part dels supervivents van tenir tota la vida gravats en la memòria els 186 graons que havien de pujar deu o dotze vegades cada dia. Al final de la jornada es tornava a fer el recompte. Els interns no marxaven al seu barracot fins que l’oficial anunciava les novetats, les faltes, els sabotatges i altres transgressions.