La sèrie noruega, The architect, dirigida per la directora danesa, Kerren Lumer-Klabbers, és una crítica a l’urbanisme actual i la deriva dels grans despatxos d’arquitectura. Aquesta producció ens situa en un futur distòpic proper, molt proper, en què ha esdevingut gairebé impossible viure al centre d’una capital europea. Fins i tot, per a la protagonista, la Julie (Eili Harboe), una arquitecta llicenciada a qui encara exploten com a becària a la prestigiosa empresa d’Oslo en què treballa. Quan li apugen el lloguer i li neguen la concessió d’una hipoteca, la Julie busca una solució desesperada. La troba en un aparcament subterrani. En les ciutats del futur pròxim, tan conscienciades amb el medi ambient, ja no hi ha cotxes, així que centenars de ciutadans sense casa s’han reapropiat de l’espai buit dels pàrquings, on malviuen en compartiments precaris. Aquí la Julie es fa amiga de la Kaja (Ingrid Giæver), una jove que de dia treballa de maniquí en l’aparador d’una botiga de luxe i al vespre boicoteja les mostres d’arquitectura hostil de la ciutat. Quan s’obre un concurs per a projectes que trobin solucions per construir mil habitatges nous al centre d’Oslo, la Julie veu oberta la seva finestra d’oportunitat per convertir-se, per fi, en una arquitecta de prestigi. Per què no adequar els aparcaments per a aquests habitacles? Però, fins a quin punt aquesta solució es contradiu amb els seus principis?
The Architect ofereix una mirada crítica a aquest món de l’arquitectura que honora els preceptes estètics de la Bauhaus però que n’ha oblidat els principis polítics. I ho fa coherentment des d’unes solucions estilístiques funcionals i sòbries. Ens trobem amb una sèrie de només quatre episodis que no sobrepassa els 75 minuts de durada total, amb els personatges mínims per explotar a fons una bona idea. La directora dibuixa un Oslo futurista sense necessitat de desplegar grans ambientacions ostentoses ni recorre als efectes especials. A còpia de pocs escenaris ben escollits i un bon aprofitament de la sinècdoque del pla mitjà, construeix aquesta ciutat distòpica fàcilment reconeixible. El to satíric deriva en part d’una realització que recorda força, de vegades massa, a la de The office, sobretot a l’hora de retratar les dinàmiques al lloc de treball de la Julie i el paper que hi jugarà el seu ex, també arquitecte. Però la sèrie sap mantenir fins al final la tensió respecte al dilema ètic al qual s’enfronta la protagonista.