Aquesta exitosa sèrie tracta sobre la Devi, una adolescent nord-americana d’origen indi, que després d’un any traumàtic, intenta ser popular al seu institut, però ningú li facilita la feina… La noia encara no ha pogut superar del tot la mort recent del seu pare Mohan, i els efectes psicològics d’una paràlisi que la va deixar temporalment en una cadira de rodes.
Al llarg de la seva primera temporada i en episodis de mitja hora, Never have I ever o Yo nunca explora una barreja d’angoixa i de dol en una època de la vida en què la prioritat és experimentar i obrir-se al món, i si s’aprova el curs amb nota, molt millor. La cultura pròpia té molt a veure i les creadores de la sèrie, Lang Fisher i Mindy Kaling es preocupen de no presentar els clàssics tòpics (Kaling coneix el tema de primera mà al ser de família tàmil) i parlen clarament. Tampoc justifiquen les actituds de la Devi (magnífica aquesta jove actriu, Maitreyi Ramakrishnan, tàmil-canadenca, plena de carisma i encant) i proporcionen un personatge real amb qui és molt fàcil connectar i sentir-s’hi identificat.
La sèrie ens presenta les previsibles dinàmiques d’institut amb un sentit de l’humor esplèndid i amb una gran capacitat de parlar de la diversitat des de la naturalitat. A més, tots els episodis posseeixen una especial aura d’ànima i credibilitat, ens parlen d’amor platònic, d’amistat, de la relació entre pares i fills, d’un dol traumàtic o dels equilibris que has de fer entre la teva cultura ancestral i l’entorn on t’estàs educant.