Durant el franquisme no van poder apropar-se al lloc on estaven enterrats els seus germans. A la transició, se’ls va demanar silenci i paciència. Després, se’ls va argumentar que era hora d’oblidar i perdonar. L’any 2002, Isabel i Asunción van aconseguir obrir les fosses on havien estat llançats els ossos dels seus germans. Ho havien promès als seus pares, i als seus noranta i tants anys, no els queda molt de temps, ni tenen ganes d’escoltar més discursos. Igual que elles, moltes altres persones segueixen buscant els seus familiars. Són la cara humana d’un debat sobre la memòria històrica que es planteja, encara tímidament, després de més setanta anys.
Els germans d’Isabel i Asunción van morir l’any 1937, en plena guerra civil espanyola. Però no van perdre la vida al front. Després de la caiguda d’Astúries, van tornar al seu poble, a Piedrafita de Babia (Lleó) i es van presentar a la caserna de la Guàrdia Civil. Dos dies després foren executats i llençats a una cuneta. Elles tenien 20 anys i ja esperaven el seu primer fill. Mai no van comprendre què havia passat.
El pare de Senén i Santiago, i quatre veïns més de Fresnedo van ser detinguts una matinada del mes de novembre de 1936. Des de la plaça del poble van veure com cremaven les seves cases. Després se’ls van emportar en un camió. Tothom sabia on havien estat enterrats. Tampoc ells van morir en el camp de batalla.
Durant el franquisme, ni Isabel ni Asunción ni tant altres van poder apropar-se al lloc on se suposava que estaven enterrats els seus familiars. La mort no era càstig suficient, era necessària la humiliació de la sepultura indigna, la prohibició fins i tot de portar una flor.
També a Fresnedo es van obrir les fosses. En els dos casos, van desbordar els records, l’emoció, la polèmica. Es va produir una mena de teràpia de grup. I no va passar res.
Asunción i Isabel són molt diferents. Una és d’esquerres, l’altra conservadora; una és anticlerical, l’altra catòlica. Una va marxar d’Espanya, l’altra s’hi va quedar. Ni tant sols eren amigues durant la seva infantesa. Però els seus germans van morir junts i elles van saber que era una mort injusta, malvada, innecessària i cruel. Tenen més coses en comú: records d’una vida lluminosa, aquells dies en què el cel era intensament blau, i la gent treballava al camp amb alegria, i s’aplegaven per explicar-se històries quan la neu feia impossible transitar pels camins, i a les romeries cantaven i ballaven i s’enamoraven. Potser la vida no era tan meravellosa abans de la guerra, però elles la recorden així.