Vida i mort en un magatzem (Life and Death in the Warehouse, 2022) és una producció modesta per a televisió, de poc menys d’una hora, que situa la seva acció en un enorme magatzem que funciona com a centre de distribució per a les compres online en el País de Gal·les. El film està codirigit per Aysha Rafaele i Joseph Bullman, per a la BBC, i compta amb un guió basat en narracions de treballadors de grans companyies de venda i repartiment a domicili.
Megan Roberts (excel·lent l’actriu Aimee-Ffion Edwards) acaba d’aconseguir una feina com a encarregada en una empresa líder del món de la logística, però li cal superar un període de prova. Allà es trobarà la treballadora Alys Morgan (una no menys brillant Poppy Lee Friar), amiga de la infantesa, que està embarassada i que forma part de l’equip que ha de dirigir. Si vol mantenir la seva feina, Megan haurà de portar el seu equip al límit de la resistència humana, però amb el risc de tenir resultats humans devastadors.
La imatge del grandiós magatzem apareix com a un univers distòpic, una estructura inacabable al mig d’un polígon industrial als afores d’una ciutat, envoltada de camions que carreguen y descarreguen productes constantment. A l’interior, els infinits passadissos amb prestatges de molts metres d’alçada se succeeixen en un espai sense finestres, il·luminat per llum artificial, transitat constantment per treballadors que mouen carretons d’articles d’una banda a l’altra, dirigits per un sistema de comunicació informatitzat que els indica a l’oïda en quin punt del magatzem han de dirigir-se per recollir el producte que ha demanat un client a través d’internet. En ocasions, també repeteix en bucle l’avís als treballadors perquè que ha excedit el temps necessari per recollir l’article quan s’endarrereixen uns segons.
Tota la feina es planteja en termes abstractes, es fa veure que els empleats no treballen per a una estructura empresarial amb els seus amos i accionistes, sinó per a un subjecte imaginari i ubic, “el client”. Els esforços que se’ls demana des de les altures tenen com a objectiu el benefici de l’experiència del consumidor i mai es refereixen als beneficis de l’empresa. Així, els treballadors, anomenats “associats” per l’empresa per evitar qualsevol idea de consciència de classe, són espremuts com si fossin màquines, i se’ls exigeix millors resultats sense tenir en compte una situació de malaltia o un estat de salut que requereixi condicions especials, como és el cas de l’Alys, a qui la por a ser acomiadada la durà al límit. L’incompliment de l’horari, les hores extra obligatòries o les jornades setmanals de 60 hores són la tònica general, així com la persecució de qualsevol iniciativa en defensa dels drets laborals que marca la llei. L’amenaça de l’acomiadament o de la no promoció són constants.
Vida i mort en un magatzem opta per una posada en escena molt propera al fals documental. La càmera s’endinsa en el magatzem fent-se passar per un treballador més. El drama ens aproxima a persones i situacions totalment reals, apropant-nos a l’objectiu total que persegueix l’obra: mostrar persones anònimes que ningú defensa, amb les que ningú pensa, una llista de números.
Ens trobem davant d’una pel·lícula que utilitza l’art cinematogràfic com una eina de crítica social, que exposa un aspecte dramàtic de la societat, una situació que ha de ser canviada immediatament. Uns fets quotidians molt propers però desconeguts, maquillats i ocults, ja que com usuaris no som conscients de com arriba el producte que hem comprat a les nostres mans. Desconeixem totalment la cadena de patiment que hi ha al darrere.
Els avenços tecnològics en aquest tipus d’empreses en cap moment busquen la millora de les condicions dels treballadors. La cadena de muntatge establerta per Ford y la hiperespecialització ideada per Taylor són la base sobre la que es desenvolupa tot aquest potencial tecnològic. La informàtica, la robòtica y la resta d’avenços podrien facilitar el procés de treball, proporcionar una vida més humana, més racional; en canvi tot aquest poder s’enfoca a esprémer i a controlar amb més duresa els treballadors. La tecnologia és una eina que, al servei de la humanitat, hauria de resoldre molts dels nostres problemes, com plantejaven els il·lustrats del segle XVIII, però que al servei d’aquesta economia depredadora és una poderosa arma per a l’explotació del treball.