Auschwitz, 1944. Saúl Ausländer forma part d’un sonderkommando, és a dir, una brigada de presoners que treballa en un dels forns crematoris del cal camp. És obligat a cremar tots els cadàvers dels habitants del seu propi poble però un dia intenta salvar de les flames el cos d’un noi a qui considera el seu fill i busca un rabí per poder-lo enterrar dignament i d’acord amb el seu ritus religiós.
Aquestes brigades de presoners, jueus o no, eren seleccionades pels SS per fer la feina bruta dels camps: conduir els presoners a les càmeres de gas o a les fosses comunes, fer que es despullessin, recollir les seves pertinences i ajudar a classificar-les, treure els cossos i portar-los als forns crematoris i després netejar-los de les cendres. Si algun sonderkommando revelava abans als presoners que la suposada dutxa de desinfecció no era tal, sinó que era una cambra de gas i anaven a morir, se li aplicava la pena de mort com a càstig. Una de les formes de morts utilitzada de manera exemplar per als sonderkommando que no complien les ordres era ésser incinerat viu, en els forns crematoris. Els sonderkommando vivien aïllats de la resta de presoners i no tenien cap tipus de contacte amb ells. Els sonderkommando tenien un període de treball d’aproximadament d’entre 3 o 4 mesos, ja que, per no deixar testimonis de la matança a nivell industrial que s’estava realitzant, era assassinat tot el sonderkommando i posat en el seu lloc un nou grup sonderkommando a realitzar la feina.
La primera escena gairebé no deixa veure res. La càmera fora de focus espera que s’aproximi algun personatge. En el fon, un brogit incert de cossos. De sobte, un primer pla del rostre d’un home. I després d’això un frenesí. L’espectador és convidat a seguir el drama d’un home assetjat. I a fer-ho enganxat a ell.
El director, László Nemes, en la presentació del film a Cannes deia: Ens vam obligar a rodar d’una manera molt determinada, amb regles molt estrictes. Quan no estàs limitat visualment o estètica, el cinema pot arribar a nivell de sobreexposició fins a convertir-ho tot en un simple espectacle d’entreteniment. Al contrari, quan limites el camp visual i només permets que l’espectador pugui veure només fragments, aconsegueixes suggerir i fas sentir alguna cosa que, crec, està relacionada amb l’experiència d’un camp d’extermini. Amb això i amb l’esperit mateix del cinema. La mirada inclou sempre molt més del que simplement es veu. I afegia: El poder de la imaginació és moralment molt important perquè no podem recrear l’horror, només el podem suggerir.
I en efecte, Nemes fuig amb convicció tant del melodrama com de l’espectacularitat impúdica de la violència. De pas, reobre el debat sobre el dret a fer o no obres de ficció sobre l’Holocaust. El més ferotge defensor de la prohibició de recrear res sobre el genocidi orquestrat pels nazis, el director francès Claude Lanzmann, ha donat el seu vist-i-plau a la cinta.
I és que per primer cop en la historia del cinema de l’Holocaust, una pel•lícula et fa sentir més que veure el martiri físic i mental d’habitar l’infern i voler mantenir-te dempeus.