Basada en els llibres juvenils d’Ann M. Martin, les protagonistes d’aquesta sèrie són un grup de nenes d’entre 11 i 13 anys que decideixen muntar a Stoneybrook (Connecticut) una empresa de cangurs. Unes preadolescents que tenen vides, interessos, famílies i personalitats molt diferents, i que es reuneixen tres cops per setmana per atendre les trucades al club.
En un entorn audiovisual artificiós on habitualment se’ns presenten actors i actrius més grans per interpretar joves de quinze anys, és d’agrair que El club de las canguro proposi personatges del voltant de 12 anys i que, efectivament, aparentin tenir aquesta edat.
A la primera temporada de 10 episodis es tracten trames com la primera menstruació; problemes relacionats amb l’absència del pare o de la mare; la manera en què es pren consciencia de la diversitat a mida que vas creixent (a una de les cangurs, la Mary Anne, li toca cuidar una nena transgènere); el que comporta viure amb diabetis; o els problemes de salut dels membres de la família.
Ara bé, en realitat, la veritable aventura d’aquestes nenes no és vigilar i entretenir els seus clients, sinó descobrir-se a elles mateixes, descobrir la seva capacitat de créixer, de superar pors i enfortir els seus lligams com a amigues.
La sèrie és dinàmica, brillant en la seva realització i amb un repartiment encertat. Quan inclou missatges sobre la tolerància, la honestedat o l’amistat ho fa amb una elegància i una subtilesa encomiables. Per exemple, una de les protagonistes, la Claudia, descobreix el calvari que va viure la seva àvia al ser filla de japonesos en els Estats Units dels anys 40, en plena Segona Guerra Mundial, i això serveix per explicar que avui segueixen existint famílies migrants que són separades i tancades en condicions inhumanes.