Una brillant estudiant de postgrau d’Astronomia, Kate Dibiasky (Jennifer Lawrence) i el seu professor, el doctor Randall Mindy (Leonardo DiCaprio) descobreixen un fet aterridor: Un enorme cometa es dirigeix rumb a la Terra i la col·lisió es calcula que serà al cap de sis mesos. Si els líders mundials no reaccionen el xoc provocarà la fi del món. Professor i alumna emprenen una campanya per avisar l’opinió pública i els polítics d’aquesta situació límit, però el tema sembla importunar la presidenta dels Estats Units, Orlean (Meryl Streep) preocupada per altres afers, o bé se’l prenen com una ocurrència divertida com és el cas d’un exitós programa matinal de televisió presentat per Brie Evantee (Cate Blanchett). Aquest és el punt de partida de Don’t Look Up (No miris cap amunt), un film amb el que el seu director, Adam McKay (Succession, El vicio del poder) signa una espècie de Strangelove del segle XXI. El film de Stanley Kubrick s’ambientava en plena escalada atòmica de la Guerra Freda, Don’t Look Up en un escenari apocalíptic astral, però es pot llegir en clau d’avís contra la crisi climàtica o pandèmica. Les dues obres comparteixen una crítica mordaç a la inoperància dels governantes. Don’t Look Up incideix, per altra banda, en la frivolitat dels grans mitjans de comunicació i en la indiferència de la societat a l’hora de conscienciar-se dels perills globals, massa ocupada amb les seves mesquineses quotidianes.
Resulta impossible no veure en els personatges del film que desfilen com a marionetes d’un guinyol a determinats polítics, empresaris, gurús, o comunicadors que influeixen en les nostres vides. Els guionistes en realitat el que han fet és condimentar costums i retrats agafats del natural. La caricatura sempre neix d’una observació aguda dels tipus i les relacions que ens envolten.
Malgrat l’aspecte divertit i hilarant d’aquesta òpera bufa d’Adam McKay, Don’t Look Up posseeix una faceta de gravetat i inquietud, que es la credulitat, la passivitat de la ciutadania davant les maniobres de les elits i la manipulació tòxica dels grans poders mediàtics. Amb massa freqüència ens empassem farses colossals i demostrem una actitud impermeable a la veritat, fugint de la nostra responsabilitat. Si, cal mirar cap amunt, cap avall i a totes bandes, i la nostra mirada ha de ser crítica i valenta. O el més crítica i valenta que puguem.
Don’t Look Up retrata alguns mals polítics de la nostra època, però també alguns mals mediàtics. Determinats grans mitjans de comunicació menteixen de manera militant des del moment que defensen que la veritat i la mentida són dos punts de vista legítims. Per a ells, la veritat és només una opció periodística i alguns mitjans poden optar per explicar-la o no, i les seves línies editorials gairebé sempre els porten a mentir. La mentida és més eficaç ideològicament que la veritat.
La pel·lícula explica una clau mediàtica d’ara: Allò que és important per fer-ho bé en algunes grans cadenes no és dir la veritat, sinó tenir l’entrenament adequat per agradar a un tipus concret d’audiència. Un cometa que, segons els científics, avança perillosament cap al planeta, és només un relat tan legítim, diuen, com decidir no mirar mai més el cel.