El film ens explica la història de Rainer, un reeixit productor de televisió que ho té tot i que viu al límit. Ha arribat al cim creant programes de teleporqueria. Però un dia, Pegah, una misteriosa jove, topa intencionadament amb el seu cotxe a tota velocitat. Després d’estar a la vora de la mort, Rainer es replanteja la seva vida i decideix produir un programa de debat i informació per al prime-time de la seva cadena amb l’objectiu de fer pensar als telespectadors. Enfonsat per la baixa audiència del programa, Rainer deixa la seva feina i s’embarca en una investigació sobre els sistemes de mesurament d’audiències, que mantenen en els primers llocs programes que, amb la seva vulgaritat i estupidesa, insulten la intel·ligència. En la seva aventura, l’acompanyarà Pegah i un grup de marginats.
Hans Weingarten, després de l’excel·lent Els edukadors (The Edukators (Die fetten jahre sind vorbei, 2004) ens torna a explicar una història de rebel·lies, d’inadaptats, de perdedors (idealistes, alcoholitzats, freakis o immigrants) que, des de la utopia, planten cara. El director austríac confirma el seu especial estil on passa del drama a la comèdia amb molta facilitat i que li permet llançar una càrrega de profunditat contundent, àcida i apassionada contra la misèria ètica de la societat occidental, allà on altres, potser amb maneres més depurades, no s’atreveixen més que a passar de puntetes.
Un joc d’intel·ligència col·loca en el punt de mira els audímetres i el sistema de mesurament de les audiències televisives. Un procés falsament científic i proporcionalment inconsistent. Perquè, com el mateix Rainer, podríem preguntar-nos, algú coneix alguna família que tingui a casa seva un audímetre? I és que la televisió que patim s’articula en base al que veuen a casa un reduït nombre de famílies, probablement seleccionades amb criteris inconfessables.
La pel·lícula serveix com a manifestació de protesta davant la manca d’una televisió de qualitat amb continguts formatius. Weingarten ens parla del cas d’Alemanya. No sabem quina classe pel·lícula hagués fet sobre la televisió aquí, perquè, convindrem que a l’Estat espanyol el que surt dels audímetres és escandalós: Programes del cor, concursos de telerealitat, falsos magazines arriben cada dia a alts índexs de quota de pantalla. La realitat de la televisió és inquietant. Estem assetjats per tota una xarxa de continguts alienants; programes detritus conduïts per periodistes de claveguera que conviden a famosos que no saben, ni llegeixen, ni escolten i que es permeten opinar de tot.
En una vibrant escena de la pel·lícula, en la qual el malvat Maiwald, productor en cap, anuncia a Rainer que el seu nou programa Coses que hauria de saber, ha estat cancel·lat pel seu baix índex d’audiència, aquest protesta iradament, llavors el seu superior li etziba: Fem una televisió per als que no llegeixen llibres. El nostre treball no és fer-los millors persones. Això és un negoci. A més, nosaltres tenim la raó perquè som els bons. Rainer, al seu torn, li replica amb una cita de Hitler que il·lustra l’actuació de les cadenes de televisió dominants: Tota propaganda ha de ser popular, adaptant-se al menys intel·ligent als quals va dirigida.
Tot i que en determinants moments Un joc d’intel·ligència pot semblar una obra desigual en la seva estructura fílmica, és sense cap dubte un film destacable i singular. Un treball que busca que l’espectador s’assereni. Sobretot amb una idea que acaba penetrant a poc a poc en les nostres ments, i que es va plantejar el director mentre duia a terme la investigació per a la realització de la pel·lícula: És realment possible que un fulletó sigui el programa més vist en tota Alemanya? Rainer explica en un moment del film alguna cosa així com: Vam tenir sis mesos en antena un fulletó. Els dos primers, el resultat era nefast, però la vam mantenir. A poc a poc, l’audiència va anar creixent, fins que el públic va acabar estimant les estúpides vides que els explicàvem. L’espectador s’acostuma i segueix allò que les masses accepten, primer per curiositat de veure el que tots veuen, després, perquè és el fàcil i, finalment, perquè és l’únic que troba.