El mestre que va prometre el mar ens introdueix en la història real d’Antoni Benaiges, un mestre republicà protagonitzat per l’esplèndid actor Enric Auquer. Benaiges era originari de Mont-roig del Camp (Tarragona), i durant alguns anys de la Segona República fou destinat a l’escola de Bañuelos de Bureba, un petit poble de la província de Burgos. També es la història d’e l’Ariadna, una dona que busca les restes d’un avantpassat desaparegut a causa de la repressió produïda a la Guerra Civil.
La pel·lícula entrellaça passat i present en un moviment pendular a través de dues trames que construeixen un relat sobre la memòria i la importància de no deixar caure en l’oblit la nostra història recent. La trama d’Ariadna (Laia Costa) és la de moltes famílies que encara busquen els familiars enterrats anònimament en fosses comunes, mentre que la d’Antoni Benaiges realitza un homenatge als mestres republicans, que fou el gran tresor de la Segona República, en un relat emotiu i plenament vigent.
El film es basa en el llibre Desenterrant el silenci: Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar de Francesc Escribano i ha estat adaptat per al cinema per Albert Val. L’Ariadna descobreix que el seu avi busca des de fa temps les restes del seu pare. Decidida a ajudar-lo, viatja a Burgos on s’està exhumant una fossa comuna on podria estar enterrat. Durant la seva estància, coneixerà la història d’en Benaiges que fou mestre del seu avi.
A través d’un innovador mètode pedagògic basat en les teories de Freinet, el mestre va arribar a fer una promesa als seus alumnes a principis de l’estiu de 1936: els portaria a veure el mar. La història del mestre Antoni Benaiges basada en fets reals, i la de l’Ariadna el 2010, personatge fictici que representa els descendents dels desapareguts, van superposant-se en una interacció entre aquestes dues trames que transmet un missatge clar: el que passa en el passat repercuteix en el nostre present en forma de ferida transgeneracional. I és que resulta d’una sensibilitat enormement humana ser capaços d’heretar les ferides dels nostres avantpassats i no deixar-nos arrossegar per l’epidèmia de l’oblit.
En el film de Patrícia Font, els fets que succeeixen en el passat tenen conseqüències sobre personatges del present i la relació entre ells. L’Ariadna, que ha crescut amb l’avi i la mare en una casa de silencis i tabús, és un personatge fràgil y perdut que pateix atacs d’ansietat. Tot l’univers d’Ariadna, fred, apàtic, envoltat de mort i oblit, es contraposa al del mestre Benaiges, un home idealista i entusiasta, il·lusionat i vitalista malgrat les amenaces i els obstacles amb els que es troba en el poble. Dues històries molt diferents dins del mateix film que conviuen amb elegància i coherència.
No obstant, és en el segment del mestre on la pel·lícula atrapa i commou. Amb una narrativa fluida, honesta i transparent, El mestre que va prometre el mar aconsegueix fugir de qualsevol temptació de reconstrucció històrica encartonada o de melodrama lacrimogen. Al contrari, sorprèn la naturalitat de la posada en escena, la intel·ligència en l’ús dels escenaris i la feina precisa amb els personatges. A més, Patrícia Font demostra ser una excel·lent directora d’ actors, ja que destaca en la gestió de l’elenc infantil que funciona a la perfecció.
Antoni Benaiges volia canviar el món a través de l’educació y de la seva acció política, però va pagar el preu de la seva gosadia davant les forces de la foscor amb la seva pròpia vida. El mestre que va prometre el mar es presenta davant els ulls de l’espectador com un testimoni que narra de forma nítida un crim que fou enterrat en una fosa comuna. La directora compon un relat que es mou entre un present mutilat i un passat emmordassat por les restes d’una intolerància cruel i impune, que segueix asfixiant el nostre present. El jove mestre apareix com l’exemple dels projectes d’una república que intentava fer passes cap a la modernització del país. D’això ens parla aquesta cinta que representa un exercici lluminós i necessari de memòria col·lectiva, un exercici també d’imaginació per pensar com hauria de ser d’aquest viatge a un mar anomenat renovació i llibertat.
Amb una mirada moderna sobre l’educació, el mestre Benaiges va introduir a les seves classes un element a priori estrany, una impremta. Amb ella va realitzar, amb els seus alumnes, desenes de petits llibres sobre els temes treballats a classe. Quaderns amb els que aconseguia la implicació dels nens i de les nenes, però amb els que deixava una petjada sobre la seva tasca pedagògica. Aquesta idea d’educació en llibertat va topar amb la intransigència dels que sempre volen conservar els seus privilegis i el seu domini sobre els dèbils. Els que van iniciar la Guerra Civil van cremar tots els quaderns que van trobar, però avui se’n conserven tretze que Benaiges havia enviat a la seva família de Mont-roig. Avui, el mestre que va prometre als seus alumnes portar-los a veure el mar és dins d’una de les més de 2500 fosses comunes que hi ha a l’Estat, moltes d’elles irrecuperables, on milers de cossos desapareguts no han rebut una sepultura digna.