La història del film ens parla d’Andrew, un jove bateria que estudia al conservatori Shaffer, l’escola de música més important de Nova York, i per tant dels Estats Units, com es diu a la pel·lícula. La seva vida canvia quan el temible professor Fletcher el sent tocar i el convida a formar part de la seva banda de jazz. Com que es tracta d’un grup ja avançat, la pressió per ser el millor s’incrementa fins a portar Andrew al límit. L’alumne s’obsessiona per dominar les baquetes, els tambors i els platerets. La bateria es torna la seva vida, i el jazz és el motor que l’impulsa a ser com tots els grans que ha admirat des de sempre.
El punt d’inflexió del film es troba en l’anècdota que el professor Fletcher ens repeteix i que, segons ell, va convertir Charlie Parker en una llegenda del jazz: El mentor de Parker li va llançar una cadira pel cap perquè s’adonés de com havia de millorar si volia ser un músic dels grans. L’anècdota obsessiona un dels personatges centrals de la pel·lícula —l’aterridor professor que encarna J.K. Simmons— i sembla resoldre per si sola el debat sobre si el geni neix o es fa. El geni es fa a força de sang, suor i llàgrimes, sosté Fletcher. Però a costa de la humiliació i el maltractament de l’alumne? Cultura de l’esforç, és clar, però destrucció de qui no és un geni?
A Whiplash cal destacar molt especialment el treball de muntatge de Tom Cross, que transmet aquesta urgència per la perfecció i que aconsegueix deixar-nos sense alè durant el seu tram final.
No és possible veure aquesta pel·lícula sense sentir la vibració sonora de la música. El jazz sembla d’una altra dimensió quan els intèrprets són perfectes, com reclama sense descans Fletcher. Les trompetes, els saxos i el contrabaix adquireixen sentit quan se sumen al ritme de la bateria, que resulta l’ànima de la música, perquè li dóna el marcatge rítmic que requereix. Però la música a Whiplash no només s’escolta, sinó que també s’observa, es contempla, i fins i tot es mastega. Amb una il·luminació baixa, i el desenvolupament de tota la història en interiors (sales d’assaig, estudis, auditoris, cambres), tot és fosc, menys l’instrument i el seu intèrpret. La llum emana dels cossos que produeixen sonoritat. L’edició acompanya cada cop de tambor. Hi ha una contínua comunicació entre mà, suor, baqueta, mirada, tambor, platerets, bombo, sentiment, i així en repetició indefinida, que condueix a l’excel·lència.
Chazelle aconsegueix amb Whiplash una conjunció perfecta entre l’amor a la música i el desenvolupament dels seus personatges. Pla a pla la pel·lícula sembla construir-se només amb acords, cops de baqueta i ressonar de les trompetes, una barreja musical que es mou entre versions de Caravan i Whiplash, jazz potent subratllat per la bateria singular. I és que la bateria és un instrument que requereix una habilitat diferent d’altres instruments, perquè cada extremitat del cos ha de funcionar de manera independent a les altres. El que fa una mà no té res a veure amb el que fan els peus i, en tots els casos, el cos s’ha d’adaptar a una celeritat que ha de ser controlada, perquè d’això depèn el desenvolupament de tots els altres instruments de la banda.
El film ens parla de la recerca de la perfecció, de l’obsessió d’aconseguir un nivell gairebé inabastable, una cosa que comparteixen els dos protagonistes, cadascú a la seva manera i per camins diferents. Cal arribar als límits de Fletcher per aconseguir aquesta excel·lència o hi ha una altra manera d’ensenyar, més raonable però també exigent? Aquest és un debat que podria plantejar-se davant del film.