El major de l’exèrcit britànic Charles Ingram, amb el suport de la seva esposa Diana, i del professor universitari Tecwen Whittock, foren acusats de fer trampes per emportar-se el premi màxim del concurs Qui vol ser milionari? l’any 2001. Justament un dia abans del fatídic 11 de setembre de 2001.
El cas va anar a judici dos anys després. Segons el fiscal, quan el presentador Chris Tarrant feia una pregunta, Ingram repetia les quatre respostes possibles i deixava un espai entre elles perquè en Whittock estossegués immediatament després de la correcta. Tecwen Whittock es va defensar adduint que patia d’al·lèrgia a la pols i d’asma i que a mesura que avançava la gravació es trobava pitjor.
Uns anys abans, el 1997, David Liddiment nou director de programes del canal de televisió britànic ITV iniciava una ofensiva per derrotar la BBC en audiències. El mes anterior, més de 19 milions de telespectadors havien vist a través del canal públic el funerals de la princesa Diana. Liddiment va autoritzar el concurs Qui vol ser milionari? que formava part de la seva nova estratègia. I la va encertar. El programa suposaria una revolució en el món dels quiz shows, els concursos televisius de preguntes i respostes. Poc temps després, arribaria a la seva màxima audiència i igualaria la del funeral de Lady Di. 19 milions de britànics eren seguidors d’un fenomen que s’estendria a més de 120 països. A l’Estat espanyol també va obtenir un important èxit. La versió presentada per Carlos Sobera arribaria l’any 2000 a un 25,3 % de quota de pantalla o share.
Aquest show televisiu va viure el seu més gran escàndol al 2001, quan Charles Ingram, el tercer guanyador del premi final del programa que era d’un milió de lliures, fou denunciat a la policia per la productora. Els membres de l’equip consideraven que el militar havia comès frau, escollint la seva resposta en el moment en què la seva dona o un col·laborador situat entre el públic tossien al sentir l’opció correcta.
Des de l’inici de la sèrie, la narració planteja un seguit de dilemes que l’espectador ha de fer front: Fer trampes en un concurs televisiu es considera un robatori? És legítim emportar-se un premi enganyant a un format televisiu que es basa en l’explotació de les emocions dels concursants i que els sotmet a moments de gran tensió? És possible demostrar si algú sap o no la resposta a una pregunta de cultura general?
En declaracions a la premsa, el guionista de la sèrie James Graham explicà que basant-se en com va cobrir la premsa el judici dels Ingram, la culpabilitat del matrimoni era clara. No obstant, Graham va continuar dient que quan els periodistes James Plaskett i Bob Woffinden escrigueren un llibre sobre els fets titulat Bad Show, va trobar informació nova i altres punts de vista que suggerien la possibilitat de que no estaven clares les hipotètiques trampes de la família Ingram.
Ben mirat, és evident que l’aparició d’un seguit d’estossegades en el muntatge podria ser real o no. El que és habitual en el procés de postproducció d’àudio és precisament difuminar aquests sorolls ambientals. Per tant, seria perfectament possible que es poguessin sincronitzar aquests sons en postproducció per inculpar la parella i el seu hipotètic ajudant.
La brillant advocada dels Ingram va defensar la seva innocència exposant que en programes anteriors on es va arribar a guanyar el milió de lliures, també s’havia sentit en moltes ocasions la tos dels espectadors. O com durant el programa se sentiren 192 estossegades en total. Tot plegat són arguments sòlids perquè els espectadors es qüestionin si realment es va fer trampa o no, o simplement, com va argumentar la jurista, la policia mai va posar en dubte el contingut de la cinta del programa que presentava la productora.
El que proclamava l’acusació, “Charles Ingram ha fet trampa”, es va convertir immediatament en veritat absoluta malgrat que estava construïda de manera força dèbil. El paper de la premsa sensacionalista fou fonamental per fer més gran l’embolic fins que la parella va patir tota mena de persecucions i assetjaments. I el més increïble de tot fou que ningú va posar en dubte la credibilitat del canal de televisió.
En qualsevol cas, la sèrie dirigida amb molt d’ofici per Stephen Frears tracta amb molt de respecte els Ingram especialment el personatge d’en Charles, i deixa que siguin els telespectadors, analitzant els fets, les expressions de les cares i valorant els silencis, els qui decideixin a qui creure, o almenys pensar si es pot qualificar de delicte el que poguessin haver fet.