Set homes, inicialment vuit, foren jutjats per uns enfrontaments que van tenir lloc durant la Convenció del Partit Demòcrata nord-americà a Xicago, l’any 1968. Se’ls acusava de conspiració, conflictes socials, vandalisme, amenaces, assassinat…Un seguit de delictes que, com es va demostrar més tard, no van cometre. El judici del cas es va produir uns mesos després de l’arribada de Nixon a la presidència d’uns Estats Units, que vivia un moment àlgid dels moviments a favor dels drets civils i de refús de la Guerra de Vietnam.
La pel·lícula, dirigida i escrita per Aaron Sorkin, se centra de forma gairebé exclusiva en l’irregular procés judicial que patiren els encausats. El pla fou orquestrat des de la fiscalia, que va tractar des del primer moment d’endurir el discurs contra l’oposició a la guerra. El context polític i social, l’eix esquerra-dreta o el paper lamentable del jutge adquireixen un paper central a The Trial of The Chicago 7.
Aaron Sorkin, conegut especialment per ser el creador de la sèrie l’Ala Oeste de la Casa Blanca, ens fa viatjar més de cinc dècades enrere tot i que en algun moment podem pensar que s’al·ludeix a fets del nostre present. Ens ve a dir que els judicis polítics existeixen, es perpetuen sota el paraigua d’una estructura estatal suposadament democràtica. La mirada de Sorkin és estrictament nord-americana però els ingredients del judici, de les protestes, de les càrregues policials i de moltes converses i argumentaris ressonen en el record recent.
El judici dels 7 de Xicago fou un moment transcendent de la història dels Estats Units: El republicà Richard Nixon arribava al poder després de la presidència del demòcrata Lyndon B. Johnson que havia substituït, per la seva banda, l’assassinat Kennedy, en un país amb una ferida racial profunda, i una guerra, la del Vietnam, que era un vesper, i que havia provocat la resposta contundent dels moviments pacifistes. Nixon, icona autoritària i anys més tard paradigma del joc brut antidemocràtic, aprofità els enfrontaments i les protestes de Xicago del 1968, per intentar condemnar els líders d’aquelles mobilitzacions i les idees que representaven.
Sorkin ens ve a dir que a la democràcia més gran del món també hi pot haver injustícia amb un sistema manipulador, pervers i entregat a la pulsió autoritària. El film s’envolta d’un repartiment excel·lent per donar vida a una farsa que va suposar el primer bombardeig d’advertiment de la presidència de Nixon, que després protagonitzaria altres moments deplorables, com ara el cas Watergate o els papers del Pentàgon, que han proporcionat grans moments al cine.
Les comparatives amb Catalunya són inevitables tot i que els motius i les conseqüències siguin molt més diferents. Els set jutjats a Chicago van ser absolts pel Tribunal Suprem dels EEUU, una situació absolutament diferent de la catalana. Els motius del seu procediment penal també són substancialment distants, però en essència, se n’extreu un comportament que el director vol assenyalar: la injustícia, la persecució d’idees, la judicialització de la política, els abusos policials, la impunitat amb què caminen personatges perversos d’un estat són autèntics esculls per a la plenitud democràtica i el progrés.