La pel·lícula francesa Mignonnes (2020), Cuties en anglès i batejada amb mala traça en castellà com a Guapis, és el primer llargmetratge de la cineasta d’origen senegalès Maïmouna Doucouré, on ressegueix l’experiència de l’Amy (Fathia Youssouf), una preadolescent africana recentment instal·lada a França que intenta escapar-se de la repressió patriarcal de casa seva, tot abraçant els suposats aires de llibertat d’un grup d’amigues que ballen twerking, un estil habitual en videoclips de reggaeton o en les cançons de Miley Cyrus.
Guapis va guanyar el premi World Cinema Directing del festival de Sundance 2020 i fou premiada també al Festival Internacional de Cinema de Berlín del darrer any. No obstant, d’aquesta pel·lícula se n’ha parlat i massa abans de que fos vista pel gran públic a causa de la irreflexiva campanya de màrqueting que va dur a terme Netflix en el moment de incloure-la en la seva plataforma, i que va provocar que s’acusés la cinta d’allò mateix que el film vol denunciar, la hipersexualització de les nenes.
Amy, la nena protagonista, apareix com a alter ego de la directora i guionista, ja que Doucuré va créixer entre dues cultures: la francesa del seu país natal i la senegalesa del país d’origen dels seus pares. A l’escola, Amy es desviu per poder ajuntar-se al grup de ball de la seva veïna Angélica, les Guapis, quatre nenes que després de classe es vesteixen amb roba provocativa per assajar en paratges suburbials les seves danses i poder guanyar un concurs que creuen que els portarà fama i èxit. Quan l’Amy s’ha assabenta que el seu pare tornarà a París acompanyat per la seva nova esposa, se sent atrapada entre la tristesa de la seva mare i els preceptes tradicionals de la seva tieta que la vol educar per ser una noia submisa i complaent. El ball es convertirà, llavors, en la seva vàlvula d’escapament, que practicarà de manera obsessiva, i a través del qual canalitzarà tota la seva energia i frustració.
Per a l’Amy i les seves companyes, el passaport cap al món adult passa per imitar els cossos i els gestos que veuen constantment reproduïts en els contenidors de porqueria de determinats mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Desemparades per les famílies i per l’escola, ningú les ha ensenyat a discriminar en les seves relacions amb l’univers mediàtic, ningú les ha acompanyat a construir el seu sentit crític.
El film constata la ingènua immaduresa d’unes nenes que juguen a ser lolites de suburbi com a forma d’autoafirmació en una edat i en un escenari de confusió i incertesa. Guapis ens presenta un retrat naturalista d’aquestes nenes i les seves peripècies amb la motxilla de la seva alienació i desorientació sexual.
Des d’una perspectiva serena i gens apocalíptica, la pel·lícula col·loca sobre la taula no només la cosificació femenina des de la preadolescència, sinó que planteja també les tensions personals que suposa el descobriment del propi cos, la tirania dels likes i el patrons de comportament d’un societat patriarcal, ja sigui tradicional o falsament moderna. I tot això ens ho deixa als espectadors, a les famílies i a les escoles perquè ho debatem, perquè ho reflexionem des de la nostra pròpia realitat més immediata.