L’Holocaust fou el gran trauma del segle XX, pero es projecta amb força cap al XXI. Va més enllà de la crònica del crime nazi i s’ha convertit en el símbol que conté i resumeix tota la infàmia, s’ha convertit en el relat representatiu de l’asalt al poder i de l’abús del poder perpetrat per una minoria violenta a qui les classes dominants donaren ales per construir un dic de contenció contra la democràcia social.
La frivolizació del cualificatiu nazi per part de personatges públics (s’ha arribat a titllar de nazis als qui volen posar urnes perquè la ciutadania pugui decidir grans temes que l’afecten); la manipulació i el desconeixement del procés que coneixem amb el nomb d’Holocaust en determinats sectors mediátics, per una banda; i en l’increment de la influència política de formacions pròximes a la dreta extrema i antidemocràtica per un altre; fan imprescindible que els nostres escolars prenguin consciència del que representen els feixismes, dels seus mecanismes, dels seus objetivos i de les seves consequències.
El cine i la literatura han tingut un paper primordial en la difusió d’aquesta atrocitat en tant que al·legoria universal de la indignitat i la sordidesa. Al patrimoni cultural popular universal s’han incorporat obres com la sèrie televisiva Holocaust (1978) de Gerald Green, que fou tan transcendental per a la difusió del genocidi dels jueus com La llista de Schindler (Schindler’s List, 1993) de Steven Spielberg. També podem remarcar el documental Shoah (1985) de Claude Lanzmann. Y en la història editorial de l’Holocausto, podem anar des d’El diari d’Anna Frank a El lector, de Bernhard Schlink, passant per una novel·la juvenil El noi del pijama de ratlles de John Boyne o pel brillant assaig Eichmann a Jerusalem d’Hanna Arendt, la literatura ha dedicat moltes pàgines per provar d’explicar-se aquest enorme genocidi.
Però amb excessiva frequència només trobem un calvari. Es renuncia a qualsevol pretensió política, a qualsevol aprofundiment sociològic. Tot es redueix a un martirologi que posa la pell de gallina a les audiències. A l’espectador o al lector se li ofereix únicament la experimentació de l’horror com si l’únic aprenentatge possible fos la beatificació de la víctima. Se’ns presenta la compasió com a via única de coneixement, que és, en realitat, desconeixemnt.
L’Holocaust no fou una desgràcia sinó un crim de proporcions monstruoses, un crim mai vist. A més de la identificació emocional amb les víctimes calia desenvolupar altres tasques ineludibles com la identificació de víctimes i botxins i, en conseqüència, abordar la reparació i el càstig. En les dècades transcorregudes des de llavors, com que Europa no és Espanya, aquests aspectes s’han completat de forma raonable. Queden, en canvi, altres qüestions que fins ara han estat en territori tabú: Per exemple, no s’ha aprofundit en les castes de presoners jueus que sotmetien el companys a canvi d’un tracte de favor dels botxins. Ni del fenomen que va fer que el sector més culte i conscienciat de la societat alemanya mirés cap a una altra banda quan eren humiliades i deportades no només les classes populars jueves, també els professionals i artistes jueus.
És urgent que deixem d’explicar-nos la història d’Occident com una faula de monstres contra innocents. Cal un relat més complex sobre els processos polítics i socioeconòmics que ens porten a la submissió i a l’extermini de grups humans. La pressió de l’opinió pública alemanya contra la política d’asil, la força de la ultradreta a França, a Hongria, a Alemanya o a Àustria, la burla a la democràcia de l’extrema dreta instal·lada en el poder a Espanya, la infàmia incessant al Mar Egeu, la xenofòbia descerebrada d’Anglaterra que ha provocat el Brexit, la construcció de nous murs a l’Europa central o la reedició del racisme als Estats Units de la mà de personatges com Donald Trump ens indiquen que és necessari estudiar i vincular atrocitats passades amb sistemes perversos actuals. Perquè actuals no vol dir nous.
Tot això ens ha portat a elaborar diferents propostes didáctiques sobre l’Holocaust amb el fil conductor, el cinema. Propostes amb el títol general de El cinema de l’Holocaust http://cinescola.info/el-cinema-de-lholocaust/, d’accés lliure.