El film no té cap pretensió d’abraçar el conjunt de la vida de Galileo Galilei, sinó de crear un escenari des d’on representar de la forma més complexa possible el que significava, a mitjan segle XVII, sostenir afirmacions que directament anaven contra la base d’uns dogmes que eren absolutament imprescindibles a l’Església d’aquell moment, necessitada d’oferir una imatge cuirassada, imbatible, enfront una Reforma que anava guanyant adeptes a tot arreu.
A l’obra de Liliana Cavani es dóna una gran importància al debat i als diàlegs, plens de confrontació filosòfica, teològica i matemàtica. L’entrevista fictícia amb Giordano Bruno; les classes donades a les diferents universitats; les relacions amb els seus alumnes; la vida quotidiana tenen una utilitat basada en el retrat gairebé impressionista del temps de Galileu. Tot plegat constitueix un quadre general que inclou un judici sobre les formes de control i d’intervenció usades pel poder per evitar l’evolució i propagació de determinades idees d’innovació. Contra tota la tradició aristotèlica, que fonamentava les bases de la ciència en la inducció i l’observació, Galileu proposa un nou mètode hipotètic-deductiu, centrat en l’experimentació. La realitat ja no serà concebuda des d’uns principis metafísics que imposen un sentit últim al que s’esdevé. La nova manera d’entendre la naturalesa ressuscita la doctrina mecanicista dels atomistes, teoria condemnada per les autoritats eclesiàstiques per considerar-la enemiga principal dels dogmes cristians.
La condemna de Galileu per part del tribunal eclesiàstic se centra en la defensa que el científic fa de l’heliocentrisme, però en la base d’aquesta condemna hi trobem la impossibilitat d’admetre aquesta nova concepció de la realitat, que destrueix els fonaments sobre els quals es basava la visió de l’Univers per part de l’Església i el seu principi d’autoritat. La Terra ja no serà el centre de l’Univers, és un element més, un petit element més de l’Univers.
Galileu com a creador de la ciència moderna, obre les portes de la modernitat. El pensament es converteix en el fonament de l’ésser, donat que qualsevol fenomen considerat real ha de justificarse. Només el pensament lliure de prejudicis, pot determinar l’acció humana. L’investigador, el pensador, l’home en definitiva, adquireixen d’aquesta manera la seva plena dignitat exigint la llibertat com a element indispensable per al progrés del coneixement.
El judici a Giordano Bruno mereix un comentari específic. De fet, aquest judici serveix per contraposar dues postures davant uns fets similars. Galileu i Bruno oposen les seves formes de lluita i els seus plantejaments. Però en les dues actuacions se’ns presenta una realitat històrica: l’avenç imparable de la consciència i del progrés capaç de vèncer qualsevol poder. Curiosament, Giordano Bruno apareix amb la seva mort més lliure que Galileu, tancat en les seves pròpies contradiccions.