A diferència de l’anterior film de Matteo Garrone, Gomorra (2008); Reality (Gran Premi del Jurat del Festival de Cannes del 2012) no és la màfia la que s’ha integrat en les rutines i les formes de vida dels italians del sud, sinó la televisió. En Luciano, un peixater simpàtic, molt trempat i que gaudeix fent de showman en els casaments de la seva família, no pensa en altra cosa que en entrar a la casa del Gran Fratello, versió italiana del Gran Germà, fins al punt de ser capaç d’abandonar la feina per veure realitzat el seu somni. Quan es presenta l’oportunitat, en Luciano comença a comportar-se com si ja fos dins del programa i tothom l’estigués jutjant.
Reality és una pel·lícula d’aires fellinians i amb un actor grandiós, un nou Alberto Sordi, que ens vol fer meditar sobre l’alienació mediàtica, sobre l’artificiositat i la toxicitat del model majoritari de televisió que pateixen a Itàlia i que també patim a l’Estat espanyol. El film és una reflexió costumista i força nostàlgica del neorealisme, que tracta de la promesa de un nou paradís; d’un cel televisiu que es basa en l’oferta de diner fàcil i de celebritat barata. Mateo Garrone construeix una mirada compassiva sobre les falses esperances que crea entre les classes populars la cultura televisiva de l’èxit, a través de productes de telerealitat que treuen el pitjor de cadascú de dins dels concursants i que després ho esbomben com a model a seguir per als joves.
Hi ha, a més, un element que se situa fora del camp cinematogràfic però que val la pena saber i explicar: El protagonista principal, l’Aniello Arena, va rodar la pel·lícula amb un permís dels jutges perquè compleix cadena perpètua a la presó d’alta seguretat de la fortalesa de Volterra (Toscana). Arena, actor de la companyia teatral La Fortezza, fou sicari de la màfia però el teatre i la interpretació l’han fet créixer, l’han fet canviar i, avui, Arena diu que la seva realitat no és la de la seva cel·la, sinó la de l’escenari.