Alcarràs

Els Pinyol eren uns terratinents d’Alcarràs, un poble de la comarca del Segrià a 12 quilòmetres de Lleida, que van sobreviure a la Guerra Civil gràcies als Solé, una família de parcers que, jugant-se la vida, els va protegir i els va amagar en un soterrani. Els pagaren el favor amb terres, però sense cap tràmit legal, només amb una encaixada de mans. Vuitanta anys després, el net del vell patriarca no vol saber res de remots favors i projecta arrencar els arbres fruiters per instal·lar-hi plaques solars. És millor negoci que l’agricultura perquè la rendibilitat de la fruita és irrisòria. A més, no hi ha cap document que digui que aquells bancals no són seus.

Aquest és el punt d’arrancada d’Alcarràs (2022), Os d’Or a la Berlinale,  segon film de Carla Simón, després de la celebrada Estiu 1993. A Alcarràs també els nens tenen un paper protagonista, especialment la petita Iris (Ainet Jounou), però la directora amplia el seu punt de vista a adolescents i a adults de la família, per endinsar-nos en un terreny coral, intergeneracional, d’una família pagesa que al llarg d’un estiu es veurà abocada a encarar la seva darrera collita, i probablement a canviar la seva forma de vida. Ens trobem, doncs, davant la crònica del final de tota una manera d’entendre el vincle personal i col·lectiu amb la terra. Però tot això la pel·lícula no ens ho exposa ordenadament, sinó emocionalment. I és que Carla Simón ens explica d’on venim, ens fotografia les nostres infanteses, les nostres adolescències, a la nostra gent gran i a les nostres històries de vida.

Guanyar l’Os d’Or en un festival del prestigi del berlinès, representa una espècie de miracle, una cosa així com un miratge d’una societat que valorés una mirada, una cultura i una llengua minoritzades, injuriades i menystingudes. Guanyar aquest important premi és una cosa semblant a desmentir que només les llengües hegemòniques obren horitzons als creadors. És constatar que només entén el que vol escoltar sense importar l’idioma.

Alcarràs posseeix una ànima, un sentir i una arrel neorealistes profundament compromeses amb l’entorn i amb una perspectiva humanista. En aquesta ocasió, la directora treballa amb més actors i actrius que en la seva obra anterior, i gairebé tots són no professionals. El rodatge es va dur a terme en localitzacions reals, filmades sense filtres preciosistes, i els personatges parlen la varietat nord-occidental de la llengua catalana sense sotmetre’s a l’estàndard. Tampoc sentim cap altra música que no sigui la que canten o escolten aquests personatges.

Malgrat inspirar-se en una experiència pròxima, la història no és exactament la d’una família en concret, i a la vegada podria ser la de moltes. Però que aquesta aposta per una ficció naturalista no ens enganyi: requereix molta preparació, un gran control de la posada en escena i un talent infinit per a dur a terme un film com Alcarràs, que ens condueix al lloc més profund de l’univers que presenta, des d’una mirada nítida, fluïda, transparent.

Cap a la meitat del metratge, l’Iris canta per al seu avi (el padrí) Rogelio la Cançó de pandero, el tema musical que marca la pel·lícula: “Si el sol fos jornaler,/ no matinaria tant;/ si el marquès hagués de batre,/ ja ens hauríem mort de fam./ Jo no canto per la veu,/ ni a l’alba ni al nou dia,/ canto per un amic meu/ que per mi ha perdut la vida.”. La nena converteix una petita representació familiar en el moment més emotiu del relat, el que millor resumeix allò que ens transmet la pel·lícula. L’Iris aconsegueix que ressoni la memòria històrica i la memòria de la desigualtat que l’avi ha transmès por via oral. Es tracta d’un instant que sacseja l’emoció col·lectiva, dins i fora de la pantalla, com poques obres del nostre cinema ho havien aconseguit fins ara.

 

Descarregar pdf