Als seus 83 anys, Ken Loach, uns dels cineastes més combatius i coherents de la història cinematogràfica d’Europa, ens presenta Sorry We Missed You, un visió descarnada i realista de les vergonyes del nou capitalisme i de les seves creatives formes de devastació dels treballadors. El títol del film respon a la frase de l’etiqueta que els repartidors britànics deixen a la porta del destinatari quan aquest no és a casa.
La pel·lícula ens introdueix dins d’una família obrera de Newcastle, on el pare després de saltar de feina en feina durant els anys de la crisi, creu veure una oportunitat de millorar les seves condicions econòmiques i s’endeuta per comprar una furgoneta i així treballar com autònom per a una empresa de distribució de paquets. De seguida veurà, però, que per complir els seus objectius haurà de treballar 14 hores diàries, de dilluns a dissabte, sense temps ni per parar per anar al wàter.
Els personatges principals, en Ricky i la seva companya, l’Abbie, que treballa de cuidadora de gent gran, són gent humil, noble i generosa. Orgullosos de pertànyer a la classe sobre la que roda el món. Els dos se n’adonaran massa tard que la precarització laboral degrada les relacions familiars, la capacitat per estimar i ser estimats, per viure amb dignitat.
Hi ha qui abomina de Ken Loach i li retreu que els seus films són massa maniqueus, massa reduccionistes, que les seves pel·lícules espremen tota l’empatia de l’espectador abans d’agredir-lo a cop d’excessos dramàtics. Però Loach fa un cinema higiènic, lliure, veraç i emotiu que mira al seu voltant sense edulcorants ni antifaços neoliberals. Si les adversitats que treuen el son als personatges de Loach semblen excessives, només cal baixar al carrer i mirar. Mirar de veritat.
Efectivament, observar el present amb plans curts, a ran de les persones. Aquesta és proposta d’aquesta pel·lícula que neix de la immediatesa, de la celeritat d’una càmera que atrapa la vida, que s’aferra a la realitat, que és testimoni del seu temps. Cinema urgent, cru. Cinema punyent però necessari.
El film ens mostra la nova esclavitud del treball precari de l’economia uberitzada falsament col·laborativa, del nou món laboral que es disfressa de modernitat tecnològica però que ens remet a les pitjors èpoques del segle XIX, on els treballadors estaven desposseïts encara dels seus drets més elementals.
Sorry We Missed You vol que reflexionem de manera seriosa sobre els cants de sirena d’una economia sense responsabilitat social on, com diu el capatàs del protagonista, ja no es treballa per l’empresa sinó amb l’empresa, és a dir sense contracte laboral, aquí no hi ha horari, sinó disponibilitat; no t’oferim una feina, sinó un servei per a nosaltres. Tota una xarxa d’eufemismes que emmascaren una economia basada en la explotació exhaustiva, en una dependència angoixant d’on només podran alliberar-se els propis treballadors, perquè ningú els rescatarà.