D’acord amb el cens de 1910, a Mèxic hi havia 15 milions d’habitants, dels qual 840 eren hacendados (propietaris de la major part de les terres), 411.000 rancheros, i 3 milions de jornalers del camp, del baixíssim sou dels quals depenien 12 milions de persones.
En aquells moments, Francisco Madero, el Apóstol de la democracia, recorria de punta a punta els dos milions de quilòmetres quadrats del país, fundant clubs polítics per impedir la pervivència de la dictadura encoberta del general Porfirio Díaz. El seu lema era: Sufragio efectivo, no reelección.
El 20 de novembre de 1910 va esclatar una veritable revolució democràtica liderada per Madero. Si el líder aspirava a implantar una autèntica democràcia a Mèxic, la insurrecció va destapar les essències reivindicatives acumulades en un segle d’independència, tres de colònies i molts més d’imperialisme asteca. Els insurgents eren en la seva immensa majoria camperols, excel·lents genets, magnífics tiradors, molt valents i molt poc disciplinats que van fer la vida impossible a les tropes federals.
Hi destacaven dos insurrectes: Emiliano Zapata i Doroteo Arango. El primer es movia per la zona centre-sud, dirigint una guerrilla camperola que atacava l’objectiu i desapareixia, tot tornant a les seves tasques i feines del camp. Zapata i els seus homes tenien una adoració mística per la terra que conreaven.
Doroteo era un bandit generós, amb cert sentit de la tàctica, que s’havia posat al servei de Madero, Madero el va acceptar després d’una extensa conversa de prova. En ocasions era brutal i feia afusellar molta gent per un no-res. Aquest guerriller, però, era més conegut pel seu alies: Pancho Villa.
La majoria dels insurrectes es van llençar a la revolta sense una ideologia definida. Tenien, això sí, una clara aspiració de millorar la vida dels mexicans i ampliar les cotes de llibertat. Els revoltats van obtenir un seguit de petites victòries que foren suficients perquè un decrèpit don Porfirio Díaz presentés la dimissió. Seguidament es van convocar eleccions que foren guanyades per Madero. Madero va voler governar com si Mèxic fos una democràcia consolidada; va respectar les altres forces polítiques, i no va permetre mai que es retallés la llibertat de premsa. S’havia aconseguit el canvi polític però les forces del vell règim quedaven intactes. Aquestes forces encara influïen en Madero a través de Francisco León de la Barra, conseller presidencial, que va voler erosionar la credibilitat de Madero tot aconsellant-li que fos a negociar amb Zapata, que tornava a encapçalar una revolta per reivindicar la reforma agrària. La negociació fou un fracàs. Zapata tirà endavant un ambiciós pla de repartiment de terres que el president va considerar inacceptable.
La situació de Madero es va començar a fer insostenible, agreujada pels aixecaments armats de diversos generals sorgits de la revolució. En aquest punt, el general Huerta va orquestrà un cop d’estat contra Madero. Un conjunt de generals de segon ordre van fer un pronunciament contra Madero. Huerta, que va comptar amb el suport de l’ambaixador nord-americà Henry Lane Wilson per dur a terme les seves maniobres, va aparentar posar-se al servei del president però acabà traint-lo. Madero i el seu vicepresident van ser detinguts. Uns dies després van ser assassinats dins del cotxe que els treia de la presó…
Només el governador de Coahuila, Venustiano Carranza, es va oposar a la nova situació. Es va autoproclamà Primer Jefe i va enarborà la bandera constitucionalista. Mesos més tard, Carranza, Don Venus, entrava a Ciutat de Mèxic i liquidava les restes del sistema porfirista.
Carranza es va imposar als seus adversaris per la seva astúcia política, per les victòries militars del seu home de confiança, Obregón, i per la pràctica de l’assassinat pur i dur. Don Venus fou escollit president l’any 1917. Aquest mateix any es va aprovar la Constitució, encara vigent, anticlerical, molt progressista en l’aspecte social, però restrictiva políticament, ja que confereix grans poders al president i menys a les cambres legislatives.
A l’abril de 1919, Zapata que no havia reconegut cap autoritat, legítima o dictatorial, era vilment assassinat després de caure en una trampa. La seva imatge de màrtir , però, va quedar unida per sempre més a la de la revolució mexicana.
Quan l’any 1920, Carranza era a punt d’acabar el seu mandat, continuaven els aixecaments armats dels generals. Carranza va haver d’abandonar Ciutat de Mèxic i fou assassinat sense pietat enmig d’un camp.
El nou home fort fou Obregón, un prohom molt popular i de gran talent militar . Fou escollit president l’any 1920 per a quatre anys, va repartir força terres als desheretats, va incorporar a la revolució a amplis sectors sindicals, i va nomenar secretari d’educació a José Vasconcelos, que va promoure la cultura a tots els nivells, especialment en el de la pintura mural. Obregón no va dubtar en ordenar la mort de Pancho Villa, què es tornava a revoltar.
Obregón va concebre la idea que ell i la seva mà dreta, Plutarco Elías Calles, podien ocupar la presidència de manera successiva. Obregón fou assassinat l’any 1928 quan tornava a ser president electe. Calles va prendre nota i no va voler més el càrrec de president. Es va atorgar el títol de Jefe Máximo i va seguir manant des de l’ombra. L’any 1929 va fundar el Partit Nacional Revolucionari (PNR), va designar tres presidents successius, als què va manegar com va voler; però el quart ja no es va deixar orientar . El quart era el general Lázaro Cárdenas. Cárdenas, compromès amb la revolució des dels divuit anys, va impulsar el repartiment de terres, nacionalitzà el petroli, fomentà la industrialització del país i va donar sentit a la darrera sigla del PNR, abans que es canviés per la I d’Institucional.
A la Societat de Nacions Lázaro Cárdenas denuncià la política dels règims feixistes. Durant la Guerra Civil Espanyola sostingué la causa de la República i acollí a Mèxic els exiliats republicans. Fou, sens dubte, el darrer revolucionari.
