En realitat, Modern Times són una sèrie de gags entrellaçats on se’ns presenta el rodamón chaplinià com un obrer industrial que treballa en un cadena de muntatge d’una fàbrica, on realitza sempre el mateix tipus de feina: collar cargols. El film mostra les dificultats dels desheretats per sobreviure en un món deshumanitzat, però també l’esperança de la felicitat que ens ve representada per una història d’amor entre una noia òrfena, víctima de la Gran Depressió i el nostre heroi dels temps moderns.
Modern Temps és una aguda reflexió sobre el que ha suposat per a la Humanitat la idea de progrés desencadenat per la industrialització massiva. Chaplin adverteix sobre els perills de la deshumanització de les persones que entren en els engranatges industrials com si fossin una peça més, que es transformen en un apèndix del maquinisme i que es converteixen en un número.
Charles Chaplin va voler fer a Modern Times una crítica a la ultratecnificació del treball industrial i a la irracionalitat capitalista. Segons l’historiador del cinema Roma Gubern, Modern Times és un retaule tragicòmic social dels anys de la depressió, que no és tant una crítica contra el maquinisme industrial com una crítica de l‟explotació inhumana de l‟home per l‟home. El film fou rodat entre 1935 i 1936, quan els efectes de la depressió econòmica iniciada el 1929 eren en el moment àlgid i els EEUU coneixien amb virulència les pitjors seqüeles del capitalisme: crisi, tancament d’empreses, atur i misèria obrera.
Rodada en uns moments en què el cinema sonor s’havia imposat totalment, Chaplin va voler remarcar amb la mudesa del personatge, la impotència de l’home davant la complexa maquinària social. La pel·lícula se situa a cavall entre el cinema mut i el sonor, ja que segueix totes les directrius de l’estètica silent i la pantomima, però introdueix una banda musical, nombrosos efectes sonors i algunes paraules.
