Arezzo (Itàlia), 1939. Guido un home tot alegria, innocència i ganes de viure, deixa el seu poble de la Toscana i marxa a la ciutat, amb el seu amic, el poeta Ferruccio. Allà treballarà de cambrer a l’hotel del seu oncle, i començarà a percebre la intolerància contra els seus, contra els jueus.
Guido s’enamora de la mestra de l’escola local, Dora. Dora pertany a una rica família de la ciutat, però es sent ofegada pels convencionalismes i la hipocresia de la seva classe social. No dubtarà en marxà amb Guido, que la seduirà mitjançant la seva imaginació i el seu esperit lliure.
Cinc anys més tard, en una Itàlia ja ocupada per l’exèrcit nazi, Dora i Guido tenen un fill (Josué), viuen en un pis de l’oncle d’en Guido i regenten una llibreria, però la pressió antisemita és cada cop més gran. Les lleis racistes alemanyes són ja vigents a Itàlia. Un dia Guido i Josué són detinguts i traslladats a un camp de concentració. Dora, per amor, els seguirà. A partir d’aquí Guido tractarà de mantenir al marge de l’horror el seu fill a través d’un joc, producte de la seva fantasia, producte de la seva capacitat fabuladora.
La pel·lícula de Benigni és un encreuament on la comèdia i el romanticisme topen amb la dura realitat de la perversió humana. L’amor passa per sobre de la hipocresia i els amants troben la felicitat. Més tard, però, l’argument fa un gir inesperat, com el que van donar les vides de més de 8000 jueus italians que creien que podien viure segurs en la Itàlia mussoliniana.
Quan Guido i el seu fill són deportats, i Dora els segueix, Guido està disposat a aconseguir un objectiu probablement impossible: protegir el seu fill dels horrors que l’envolten, ocultant la por, l’esgotament i conservant l’humor i la imaginació malgrat estar envoltat de les circumstàncies més inhumanes i inimaginables. Guido vol seguir creient que la vida és meravellosa.
Benigni, igual que Chaplin i Keaton, crea personatges que mitjançant la comicitat transmeten un toc d’amargor, de reflexió moral i d’advertiment.
La història que se’ns explica passa a la Toscana natal de Benigni. Tot i que la seva família no és jueva, el seu pare fou empresonat a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, la qual cosa va canviar la seva vida per a sempre. Sembla que Benigni mai es va plantejar fer una pel·lícula sobre aquestes qüestions fins que va llegir una frase que el va emocionar. Una frase atribuïda a Trotsky. Trotsky atrapat en un búnker a l’espera dels sicaris de Stalin, creient que s’acabaven els seus dies, va dir que malgrat tot, “la vida és meravellosa”.
Pensant en una reacció com aquesta a les portes de la mort, Benigni va decidir fer una pel·lícula sobre l’alegria de viure, sobrevivint a les condicions més adverses. Al mateix temps, Benigni va tenir l’oportunitat d’explorar la història del seu país, en una època en la que es van deportar milers de jueus. Així va néixer aquest conte màgic, aquest relat d’amor en un camp de concentració.
Roberto Benigni va declarar que l’humor dels primer moments de la pel·lícula fa més tràgic allò que passa a Guido i a la seva família. “El riure ens salva, ens obliga a considerar-ho tot, el cantó surreal i el cantó divertit. Imaginar ens disposa a no quedar reduïts al no-res. Ens dóna coratge per sobreviure durant totes les nits sense fi.”
El director ens explica la història com si fos una fàbula, un conte, tant en el guió, com en el tractament visual, com en les interpretacions, però l’horror, la brutalitat van apareixent progressivament. “Mai em vaig plantejar reconstruir la Itàlia d’aquell moment històric. La meva pel·lícula no és un document. És un conte infantil, amb el camp de concentració fent de gola del llop”, ens explica Benigni. Guido representa la llibertat total, la generositat i la innocència d’un nen.
El director, però, també va voler retratar les experiències reals d’aquells que van viure situacions reals a les dels personatges. Es va entrevistar amb supervivents dels camps, va llegir històries i articles i va parlar amb aquells que van viure aquella època. Al llegir i escoltar les històries de les famílies jueves italianes, Benigni va comprendre el canvi dràstic que van patir les seves vides: una dia formaven part de la vida tranquil·la dels turons de la ciutat i, al següent, foren deportats. Benigni recrea aquesta transformació amb un canvi de to en el film. Molta gent pot identificar-se amb la vida de Guido: amor, felicitat i després, de sobte, el terror.
Per retratar el món dels camps de concentració, Benigni també es va documentar àmpliament: “Cap pel·lícula pot explicar realment el que va passar. No es pot ensenyar l’horror inimaginable, per això no vaig voler que el públic pensés que la pel·lícula seria realista. Però em va impactar la idea de que per algú com en Guido tot podia ser un joc. És una cosa de la que ja en parla Primo Levi en “Si això és un home”. Descriu l’alba en un camp, quan tots els presoners estan despullats i immobilitzats. I es pregunta què passaria si tot fos un broma. Allò no podria ser veritat.”
Aquesta fou la base sobre la que Benigni va elaborar la història de Guido i com aquest construeix un mur imaginari que aparti el seu fill de l’horror. “No hi ha res més bonic i emotiu que una història d’amor amb un nen. La idea de salvar un nen del trauma, la idea de protegir la seva innocència és una de les més antigues, meravelloses i profundes que poden existir a la Terra. Josué pot entendre-ho tot, però al mateix temps, pot pensar que es tracta d’un joc”, afirma Benigni.
El connatural histrionisme de Benigni es torna més amable en aquesta cinta, on les al·lusions a Chaplin o als Marx són constants. El cotxe amb els frens trencats que passa pel mig d’un poble on estan esperant un capitost del règim, Guido fa gestos perquè la gent s’aparti i el públic creu que fa la salutació feixista o l’actuació a l’escola on Guido –un jueu- ha de parlar de la supremacia de la raça italiana, recorden, certament “El Gran Dictador” de Chaplin. O gags visuals ingenus com el canvi de barrets; ous esclafats al cap o el cambrer que tot li cau ens evoquen els Germans Marx.
El director mesura, amb ofici, el ritme de la pel·lícula. Tot i que la primera part la història se’ns presenta com un relat màgic i romàntic, a poc a poc van apareixent elements inquietants que enllaçaran amb una realitat abominable: els fills del sastre que es diuen Adolfo i Benito; el cavall pintat de groc pels antisemites; el problema de matemàtiques racistes que explica la directora de l’escola; els camises negres per tot arreu…
