Berlín, octubre del 1989, un mes abans de la caiguda del mur, Christiane Kerner, una apassionada militant comunista de la República Democràtica Alemanya, entra en coma, a causa d’una greu malaltia. Vuit mesos després, es desperta i el seu fill Àlex tem que el triomf del capitalisme al Berlín Oriental, i a tota la RDA, pugi afectar la salut de la seva mare i converteix l’apartament on viuen en una illa del “socialisme real”. Pensa, d’aquesta manera, que la mare podrà refer-se de la seva malaltia pensant que res no ha canviat. A partir d’aquí, començarà un seguit d’embolics i situacions divertides, amb un regust amarg per la pèrdua d’un somni. Allò que comença com una mentida piadosa, es transformarà en una gran mentida sobre un país i un règim polític, propulsada per un acte d’amor filial. Els objectes (una marca de cafè, una llauna de cogombrets, l’ombra amenaçant d’un cartell de Coca Cola) aconseguiran tenir una importància enorme en la vida del noi, plantejant el dilema entre comunisme real i consumisme no menys real. Les coses velles, inservibles, les escombraries seran atresorades obsessivament per l’Àlex. Good Bye Lenin! és una pel·lícula amable, però també representa un intent de reflexionar sobre el canvi patit per una part important d’Alemanya. És un encert que el guió permeti contemplar el factor humà darrera del sistema prosoviètic de la RDA i ens
presenti un clima nostàlgic i entranyable. La mare, per exemple, no apareix com una militant fanàtica, imbuïda de dogmatisme burocràtic a l’estil Hoenecker, sinó com una persona idealista, que no s’aprofita de ningú, que no té cap privilegi, i que només desitja el progrés del seu poble. L’Àlex, que no es deixarà seduir com altres joves pel consumisme que acaba d’arribar, crearà per a la seva mare un comunisme que només ha existit en els somnis. Un espai mític on habitarà per sempre la seva mare.
