França, 2 d’agost de 1944. Al final de l’ocupació alemanya, els nazis decideixen robar els quadres del Museu de la Jeu de Paume de Paris, per emportar-se’ls a Alemanya, abans que arribin els aliats a la ciutat. A partir d’aquí, començarà una acció trepidant en què la resistència francesa intentarà de totes les maneres possibles evitar que el tren marxi del país. Unes interpretacions excel·lents i una direcció magistral arrodoneixen un dels millors films sobre la Segona Guerra Mundial Una pel·lícula que ens posa sobre la pista d’un escàndol encara avui per resoldre: l’espoliació de milers d’obres d’art per part dels nazis, que un cop acabada la guerra no foren retornats als seus propietaris. Molts museus d’arreu del món (també d’Espanya) tenen quadres que foren confiscats per les tropes de Hitler i que mai han tornar al seu lloc de procedència. L’investigador portoriqueny Héctor Feliciano ho ha posat al descobert, quaranta anys després de El tren, al seu llibre “El museu desaparecido” (Editorial Destino).
En un film ple d’al·licients, cal ressaltar la seqüència inicial, una seqüència on hi és
molt present la influència de l’expressionisme alemany: el coronel alemany
protagonista, Von Waldheim (un magnífic Paul Scolfield) observa els quadres en
penombra. Després de parlar amb la responsable del museu, observem la importància que el director li dóna als quadres en uns plans on es marca amb tinta negra el nom dels pintors sobre les caixes on van embalen les obres d’art, fent servir magistralment l’obscuritat i la lluminositat perquè només es vegin les caixes i el nom dels artistes.
Frankenheimer, que domina perfectament el ritme de la pel·lícula, allarga la major part dels plans. Molts directors haguessin resolt el film amb molt plans i abusant dels primers plans. Però Frankenheimer no, allarga els plans per aconseguir una narració més precisa, més propera, potser més europea; així aconsegueix que la història sigui més real i creïble.
El tren se’ns presenta com un ésser viu, com un lloc on sempre es fa alguna cosa: es posa oli, es comprova qualsevol peça, es saboteja… Rodes, rails, vagons, mecanismes en funcionament amb plans molt llargs. El tren en tota el seu dinamisme i en tota la seva geometria creativa se’ns apareix com un element de gran riquesa cinematogràfica. De totes formes, Buster Keaton ja ens ho havia demostrat…