width=”560″ height=”315″ frameborder=”0″ allowfullscreen=”allowfullscreen”>
Sens dubte, el mite de la màquina del temps apareix repetidament en diversos relats de literatura fantàstica o de ciència-ficció; però si ens fixem en les adaptacions cinematogràfiques i televisives de la idea de Wells, llavors podríem fàcilment perdre el compte: des de pel·lícules de Hollywood com “The time machine” (1960) de George Pal, adaptació més o menys fidel de la novel·la de Wells; o “Time after time” (1979) de Nicholas Meyer, on Wells apareix lluitant ni més ni menys que contra Jack l’Esbudellador; fins a més recents produccions per entregues. Recordem, també els entranyables telefilms de TVE “El Túnel del Tiempo” dels anys seixanta, o els més recents de “El viatger del Temps”, oferts per TV3, fins i tot hi ha uns dibuixos animats.
El mite de la màquina del temps, la utopia de viatjar en el temps, ja sigui pel futur o pel passat, no fou només un deliri momentani de H. G. Wells, sinó una atractiva especulació que ha captivat i segueix captivant escriptors i cineastes. I, fonamentalment, lectors i espectadors que somnien desperts veient-se viatjant a l’Antic Egipte, a la Itàlia renaixentista, a la França revolucionària o mirant de reüll què ens pot portar el futur. Però hi ha un sentiment especial de curiositat humana, hi ha un anhel probablement irracional però humà (pensat, però no confessat perquè se’ns titllaria d’infantilismes o se’ns miraria malament!) de poder pujar en una màquina del temps i de poder fer anar cap endavant i cap endarrera els seus comandaments. Us imagineu què podria fer un historiador amb una màquina dels temps, viatjant al passat i confirmant fets o parlant amb els nostres avantpassats? Us imagineu què sentiria un informàtic viatjant al futur i comparant els ordinadors de l’esdevenidor amb els d’avui? I un jove escriptor comprovant si en el futur tindrà èxit? Tot plegat ens pot fer ballar el cap, però només pensar-hi ja ens fascina.