Olor de colònia, basada en la novel·la de Sílvia Alcàntara, mostra la vida d’una colònia tèxtil del Llobregat des del 1953, quan hi ha un incendi en què mor l’Isidre, l’escrivent principal de la fàbrica, fins als anys seixanta. La història ens aproxima al paternalisme dels amos, a l’explotació dels obrers i obreres, amb domini ideològic de l’Església sota el franquisme i al caràcter asfixiant de la vida en un recinte tancat amb connotacions gairebé feudals. En el relat diverses trames s’entrecreuen: En Climent substitueix l’Isidre a la fàbrica quan mor a l’incendi i, per tant, també ha d’ocupar el seu pis. La vídua, la Teresa, amb qui es coneixen des d’adolescents, ha de traslladar-se amb la seva família i tornar-se a situar professionalment i personalment. La Teresa viu dedicada completament a cuidar els seus pares, fins a la seva mort, i al servei dels seus fills, canviant de pis i de feina, sotmesa des de la seva viduïtat als comentaris de la gent. Viu una solitud, inaccessible i abnegada, condicionada per l’educació de l’època, presonera dels seus propis tabús. La filla gran dels Palau, la Cèlia és una noia especialment sensible i lúcida, que vol estudiar en comptes de quedar-se a la fàbrica… i que, als catorze anys, viu una intensa relació d’amistat amb una monja jove i renovadora del convent, la germana Àngels.
Les relacions laborals i de poder dins de la fàbrica, la misèria moral del director i la seva dominació masclista sobre les dones que l’envolten… Tot sota la mirada entre resignada, intrigant i maliciosa de la seva dona, la Pilarín. La sintonia entre la Gertrudis i la Rosalia. Les dues germanes ben diferents de caràcter i d’experiències, tenen molta relació amb la resta de personatges i mantenen un estira-i-arronsa constant en la seva convivència. Les uneix, sobretot, la seva melancolia i la seva frustració. El silenci covard d’en Serafí. L’home que sap més coses -o les intueix- dels treballadors i la història de la colònia, acostumat a abaixar el cap i dir sí, senyor.
