La pel·lícula La invenció d’Hugo s’obre amb un impressionant pla seqüència que recorre el París dels anys trenta del segle passat. La càmera es dirigeix a l’estació de
Montparnasse, creua andanes i vestíbuls i diposita la seva mirada en el rostre d’un nen ocult en un enorme rellotge. A partir d’aquí se’ns explica la història d’un nen orfe que viu una vida secreta entre les parets de l’estació. Amb l’ajuda d’una noia molt especial, buscarà la resposta a un misteri relacionat amb el seu pare, que acaba de morir, i amb el malhumorat venedor de la botiga de joguines, que és ni més ni menys que Georges Méliès, el gran pioner del cinema que va transformar el setè art en espectacle, però que viu ara ple d’amargor i oblidat per tots.
Amb aquest film, Scorsese mostra al públic d’avui la figura oblidada del mag del teatre Houdini, l’inventor de trucs que avui encara ens meravellen. Scorsese ens ve a dir que el cinema dels pioners, de Méliès, dels Lumière, de Chaplin, d’Harold Lloyd, de Keaton té aquesta frescor, aquesta falta d’artifici, aquesta creativitat de la qual hauríem de seguir aprenent. Van ser ells els que van crear un llenguatge que va canviar el món i el món els ha pagat amb l’oblit, igual que li va passar a Méliès quan, arruïnat i enganyat per les grans productores, va haver de refugiar-se en una botiga de llaminadures i joguines.
El film s’extasia amb l’èpica artesanal dels pares del cinema, amb les sensacions que experimentaven els primers espectadors quan veien arribar el tren dels germans Lumière, però Scorsese també ens transmet la seva devoció pel món industrial, també desaparegut, pels mecanismes, les palanques, les peces perfectament greixades … i pel món de les estacions ferroviàries.
L’estació que apareix en el film, la de Montparnasse, on realment Méliès tenia la seva parada de joguines, és el compendi de les bellíssimes estacions parisenques: La d’Orsay (amb el seu enorme rellotge inspirador del que apareix en el film); la Gare du Nord (de la qual pren el campanar); la de Montparnasse (els nivells i els carrers adjacents són els de la pel·lícula); mentre que altres elements van ser presos de les estacions d’Austerlitz, de Lió o de la de l’Est. Una seqüència onírica de la pel·lícula representa l’espectacular descarrilament succeït a l’estació de Montparnasse, del qual es conserven magnífiques fotografies, l’octubre de 1895, dos mesos abans del naixement del cinema en un carrer proper…
El temps ho és tot. Tot, diu l’Hugo. I l’emoció, i el sentiment i la capacitat de somiar i
sorprendre, ens diu el cinema de Georges Méliès. La pel·lícula és un profundíssim,
sentit, lúcid i valent homenatge als orígens del cinema i la seva materialització com a maquinària generadora de somnis. La capacitat del director per articular aquest gegantí artefacte destinat a convidar-nos a volar a un món quasi oblidat per la majoria del públic és realment impactant, pel seu meravellós sentit visual.
La invenció d’Hugo és una magnífica eina per treballar la història del cinema Hi ha
desenes d’idees, de referències, de suggeriments en aquest inesgotable, bellíssim,
esplendorós cant d’amor al cinema. A La invenció d’Hugo veiem connexions amb
L’home mosca de Harold Lloyd o amb Buster Keaton o Jacques Tati en el personatge de l’inspector. Però és que, seqüència a seqüència, van passant homenatges i picades d’ullet al cinema clàssic. Tot sense estridències, sense arrogància, delicadament, configurant un excel·lent segon nivell de lectura. Així doncs, la pel·lícula és excel·lent com a reflexió sobre el cinema, com a descripció de l’ofici de cineasta, i és evident que els seus responsables mostren el seu reconeixement als creadors pioners, que van fer possible que comptem actualment amb les possibilitats tan magistralment utilitzades en aquesta cinta.