La invasió de la Terra per éssers procedents de Mart o d’altres planetes és un dels temes més utilitzats per la literatura i el cinema de ciència-ficció. La por a aquestes invasions respon a una mena de moviment d’autodefensa d’un món en crisi, esquinçat per tensions internacionals o confós per un model de societat cada cop més inhumà. Aquests films, aquests relats tracten de ser d’evasió però reflecteixen, gairebé sempre, tensions i pors latents.
Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, moltes obres de ciència-ficció van tenir com a tema el perill atòmic, tot recordant les mortaldats de Hiroshima i Nagasaki.El cinema i les revistes americanes de ciència-ficció presentaren, durant els anys cinquanta (guerra de Corea, proliferació de les armes químiques, guerra freda) la invasió del món per insectes gegantins o els efectes de sorprenents mutacions que amenaçaven l’espècie humana.
És indubtable, que quan és parla del tema de la invasió en la ciència-ficció, s’ha de parlar d’Orson Welles. Aquell vespre del 30 d’octubre de 1938, quan a les vuit, milions de nord-americans escoltaven la ràdio, un calfred general va recórrer el país de costa a costa: la veu dels locutors (Orson Welles i el seu Mercury Theatre) els anunciava que un meteorit procedent de Mart havia caigut a Nova Jersey: els marcians atacaven la Terra i utilitzaven el seu raig de la mort. Orson Wells va sorprendre tot al país amb la seva emissió que adaptava el text de H. G. Wells, “La guerra dels móns”. El terror provocat per aquesta emissió va ser revelador d’un estat d’ànim col·lectiu. En aquell moment tots els perills que atemorien el món (imminència de la Segona Guerra Mundial) es van materialitzar en el programa de ràdio d’Orson Welles que va provocar una nit de pànic.
Els extraterrestres havien assumit, simbòlicament, el paper d’agressor dels nazis.
En els anys cinquanta, els agressors de l’espai personificarien l’amenaça dels soviètics (era la guerra freda). Certament, els films fantàstics tenen un substrat gens irreal i responen a circumstàncies molt concretes. Tres anys més tard, Orson Welles tornaria a sorprendre el públic, aquesta vegada el públic cinematogràfic i sense ensurts, amb el seu primer film, “Ciutadà Kane”.
En línia d’aquest films d’invasions, però destacant per la seva qualitat, cal esmentar la pel·lícula “La invasión de los ladrones de cuerpos” (“Invasion of the body snatchcers”, 1956), de Don Siegel. El film relata l’arribada a la Terra de tavelles o beines d’unes estranyes plantes. Les plantes, al desenvolupar-se, tenen el poder de substituir físicament i mental els humans, convertint-se en els seus dobles perfectes. A poc a poc ocupen centenars de cossos, tot i que hi ha alguns ciutadans que els comencen a fer front. La intenció de Don Siegel era la d’elaborar amb aquesta obra una al·legoria sobre l’asfixiant pressió anticomunista (estem a l’època de la campanya de la caça de bruixes) que feia el govern, que atemptava contra les més elementals llibertats, i intentava uniformar ideològicament els ciutadans. A la pel·lícula, eren robats els cossos; a la realitat, el que es robava eren les consciències.
Als anys 1978 i 1994, es van realitzar dos afortunats “remakes” d’aquest film, dirigits respectivament per Philip Kaufman i Abel Ferrara. L’obra de Kaufman, a la qual ens hi referirem més àmpliament tot seguit, potencia els efectes especials, deixa de banda les connotacions polítiques; però posa l’èmfasi en aspectes sociològics. Una possible lectura d’aquesta pel·lícula, basada en una imaginativa novel·la de Jack Finney, pot ser entendre-la com una crítica a la incomunicació i a l’alienació en una societat competitiva, materialista i cada cop més deshumanitzada.