Category Archives: General

Sufragistes

Aquesta pel·lícula explica la història de les sufragistes angleses a tocar de la Primera Guerra Mundial. La majoria d’aquelles dones, que provenien de les classes treballadores, veien com les seves protestes pacífiques que reivindicaven una cosa tan fonamental com el dret de vot per a tota la ciutadania, només trobaven la desqualificació i la burla en l’establishment polític. Radicalitzades i cada cop més audaces, estaven disposades a perdre-ho tot a la recerca incansable de la igualtat: la seva feina, casa seva, els seus fills i les seves vides.
Maud Watts, una jove obrera, que treballa en una bugaderia industrial sota unes condicions dantesques i amb una història d’abusos per part del patró, és el fil conductor del relat. Senzilla, humil, casada i amb un fill, assistim al seu procés de conscienciació a favor dels drets de la dona i, més tard, a la ruptura dolorosa de tot allò que la rebaixa i la disminueix com a ésser humà.
Maud ens condueix a conèixer a Emmeline Pankhurst, líder històrica del moviment de les sufragistes que va lluitar pel dret de les dones a votar a la Gran Bretanya, als inicis del segle XX. Un personatge simbòlic, una icona del moviment de les sufragistes. Pankhurst fou perseguida acarnissadament pel govern britànic i va haver de viure en la clandestinitat
Sarah Gavron, la directora, evita exaltacions de l’heroisme individualista i reivindica el vessant obrer, col·lectiu i en femení del moviment i, sobretot, recupera amb eficàcia i emoció la crònica d’una de les lluites per la igualtat més vigents i menys explicades.
Amb la lluita històrica i exemplar de les sufragistes, el film ens mostra de forma didàctica els tres factors que determinaren el moviment: l’evident injustícia subjacent en la situació que es volia canviar; el lideratge capaç i estratègic, que desenvolupa poders simbòlics i d’organització; però la cinta enalteix i subratlla el tercer factor presentant-lo com a determinant: El compromís de les dones del poble, disposades a fer una multitud de petites o grans tasques, d’assumir sacrificis personals i d’aprofundir encara més en el patiment.
Sufragistes és també un material preciós que demostra la necessitat que les dones conquereixin el relat audiovisual. Només així es caminarà amb fermesa cap a la igualtat, cap a l’horitzó en què les emocions, les aventures, els esdeveniments siguin explicats també per les dones, en què les dones generin sentit i creïn significat en la dimensió mediàtica.

Bicicletes vs cotxes

El món està immers en una gran crisi global que tard o d’hora s’haurà d’afrontar: el canvi climàtic, l’esgotament dels recursos fòssils, i la contaminació urbana i dels oceans. La bicicleta s’erigeix com una poderosa eina per al canvi, però la indústria automobilística inverteix milions de dòlars cada any per afavorir els seus negocis. Bicicletes vs. Cotxes ens presenta diversos activistes i pensadors que lluiten per aconseguir ciutats més sostenibles. Es neguen a deixar d’anar amb bicicleta, tot i l’augment del nombre de morts en accidents de trànsit.
Som davant d’una lluita desigual per l’espai urbà. Els poders, forces i conseqüències d’utilitzar un cotxe o una bicicleta per a desplaçar-se són molt diferents, i l’auge i influència que té des del segle passat el cotxe i la seva indústria es presenta com un imperi que sembla indestructible.
La pel·lícula ens porta a diferents ciutats del món i en totes elles el panorama és el mateix: riuades i riuades de vehicles a motor en moviment, ocupant l’espai, en parada forçosa o descansant per a poder seguir contaminant el dia següent. Com no podia ser d’altra forma, el director suec Fredrik Gertten pren partit pel cantó més dèbil, mitjançant les seves imatges, entrevistes, veus en off dels testimonis o estadístiques.
El cas de Los Angeles és especialment esfereïdor, ja que se’ns explica que el transport públic va passar de ser el millor del món a principis del segle XX, fins a ser residual a principis del XXI, ja que una determinada empresa automobilística va comprar la companyia de transport públic per reduir-la a la mínima expressió. És especialment aclaridor que les dues ciutats més envejades pels ciclistes, Copenhaguen i Amsterdam, no disposin d’una industria nacional de l’automòbil.
El film intenta buscar respostes sobre qui i per què es prenen les decisions en matèria de trànsit a les ciutats, amb quins criteris i qui ho financia. Les companyies automobilístiques a través de la seva pressió (per què no dir corrupció?) aconsegueixen que els governants prenguin decisions que clarament les afavoreixen. Per altra banda, la publicitat aconsegueix equipar l’automòbil amb la riquesa, aconsegueix presentar el cotxe com un símbol d’estatus social superior, aconseguint que el consumidor passi per alt els col·lapses circulatoris, el soroll, les malalties respiratòries i la invasió de l’espai públic i privat.

The Good Son

Què passa pel cap d’un jove que decideix complir el seu somni a qualsevol preu? On hi ha el límit entre la realització personal i la fidelitat i honestedat cap a la família? Or és un noi israelià de 22 anys que, mentint els seus pares, decideix seguir endavant i canviar de sexe. Un retrat apassionant sobre la por, el dubte, la importància de la família i la força de voluntat de ser un mateix.
The Good Son (2013), de Shirly Berkovitz, segueix les experiències de l’Or en el procés per canviar el seu cos mitjançant la cirurgia. L’Or va contactar amb la cineasta abans del canvi, lliurant-li unes cintes de vídeo en què es gravava explicant la seva història. Aquestes cintes conformen la introducció del documental. Després, Berkovitz segueix el protagonista del documental en el seu viatge a Tailàndia, durant la intervenció quirúrgica i, finalment, en la tornada a Tel Aviv amb el retrobament traumàtic amb la seva família.

Game Over

La jove documentalista Alba Sotorra (Barcelona, 1980) ens presenta a Game Over (2015) la historia de Djalal. Djalal és un jove que estava obsessionat amb jocs de guerra fins i tot abans de començar a caminar. Criat com a fill únic d’una família catalana (mare catalana i pare iranià) de classe mitjana, els seus pares li van donar tots els capricis que se li acudien. Tenia tot tipus d’armes de joguina per jugar a la guerra, però a mesura que creixia els seus jocs es van fer més sofisticats i perillosos i les armes van ser de veritat.
Un dia Djalal va començar a enregistrar-se en vídeo en operacions i aventures militars, i a situar-les després a Youtube, convertint-se d’aquesta manera en Lord_Sex, un personatge mundialment conegut en el ciberespai. El seu camí i les seves ànsies d’acció i de guerra el van portar a allistar-se a l’exèrcit espanyol i marxar com a voluntari a l’Afganistan. Però les guerres tenen poc a veure amb els videojocs o les ficcions de Hollywood, així que Djalal, després de dos anys, va tornar a casa. Desencantat, es va trobar amb que el seu entorn immediat havia canviat a causa de la crisi econòmica. Però en el seu cas van confluir altres crisis, que juntes van constituir una crisi absoluta, total: la educativa, la familiar, la profunda crisis de valores de nostre món. El joc s’havia acabat i Djalal es va trobar abocat a trobar els seu propi lloc en el món real.
Alba Sotorra, cineasta inquieta i d’acció, compromesa amb les noves formes d’ expressió audiovisual, i interessada en buscar noves mirades, arrenca la seva pel·lícula a l’actualitat, a la casa que Djalal comparteix amb el seu pare, Hansi, amb el que parla ben poc. Hansi critica la actitud bel·licista del seu fill, a pesar de haver-la promogut des d’un principi. Els dos comparteixen una casa a Santa Coloma de Farnés (Girona), que s’ha de vendre perquè el pare no té feina i els deutes s’acumulen. També apareix la mare, l’Anna, ja separada del pare, que a diferència del Hansi actua de manera protectora i comprensiva amb les decisions (o les no decisions) del seu fill. I finalment, també coneixerem la Cristina, la xicota del noi, silenciosa, inexpressiva, que comparteix amb en Djalal el seu particular món.
Aquest singular documental, formalment inquiet i creatiu, apropa l’espectador a un marc de reflexió sobre alguns espais obscurs de la nostra societat contemporània, tristament absurds. Una societat caracteritzada entre d’altres deliris per un entreteniment compulsiu, por un entorn mediàtic que ens condueix a l’alienació, per determinats continguts demencials de les xarxes socials o per la manca de criteri d’algunes famílies.
Hi ha alguna cosa a Game Over que impacta i commou: Djalal és un jove malalt per les armes, per la guerra, por les actituds violentes; que ha dedicat part de la seva vida a coquetejar amb la (in)cultura de la violència. Però no és nord-americà. No viu ni a Alabama ni a Minnesota. Viu aquí. Parla la nostra llengua. Sona tan a prop que fa mal. És tan proper que intranquil·litza.

Rembrandt’s J’accuse

El 1642, any en què es pintà La ronda de nit, Rembrandt, el seu autor, era un pintor d’èxit. Vint anys després, era un home pobre i arruïnat. Va ser aquest el resultat d’una venjança causada per la perillosa acusació que va fer a la seva pintura?
Rembrandt’s J’accuse mostra la investigació personal del director Peter Greenaway sobre la conspiració i l’assassinat que s’amaguen rere el famós quadre La ronda de nit. Greenaway assumeix el rol de detectiu, fiscal i jutge, igual que va fer Rembrandt, amb l’objectiu de descobrir un crim camuflat entre els personatges representats a la pintura.
El director analitza totes les parts del quadre, donant-nos la informació necessària per reobrir una investigació per homicidi. Indubtablement, la teoria de Greenaway és personal i s’hi pot o no estar d’acord però, en tot cas, és una aproximació única i atrevida a un dels quadres més famosos de l’art occidental.

China Blue

Rodat clandestinament i sota unes condicions difícils a la Xina, aquest documental mostra, des d’un accés privilegiat, el que tant la Xina com les grans marques internacionals s’entesten a amagar: com es produeix la roba que nosaltres comprem.
China Blue ens endinsa en una fàbrica de texans, on una noia de setze anys, la Jasmine, intenta sobreviure a les difícils condicions laborals. La seva vida es creua amb la d’altres companyes i amb la del director de la fàbrica on treballa, el senyor Lam.
Tal com milions de noies han fet abans, la Jasmine abandona el seu poblet per treballar en una fàbrica a la ciutat. Ràpidament, la seva il·lusió inicial per aconseguir diners per a la seva família s’esvaeix. Es troba sobresaturada per jornades laborals llarguíssimes i angoixada pels retards en els pagaments. El seu únic consol és l’amistat que neix amb les seves companyes de feina.
Per tal d’aconseguir noves comandes de compradors occidentals, el senyor Lam acorda preus extremadament baixos i uns terminis de lliurament ajustadíssims. Com a conseqüència d’aquest model de gestió empresarial, es retallen els salaris i es força les noies a treballar sense parar durant jornades de 20 hores. Si les noies s’adormen, se les multa amb una rebaixa considerable del sou. Per evitar-ho, s’aguanten les parpelles amb unes pinces d’estendre la roba.
China Blue dibuixa un matisat, tendre i colpidor retrat sobre el dia a dia d’unes joves treballadores de la nova Xina. A la vegada, proporciona un informe actualitzat i alarmant sobre les pressions econòmiques que instauren les companyies occidentals i les conseqüències humanes que això provoca.

Tahrir 2011

25 de gener de 2011. Quan els egipcis es van llevar aquell matí, cap d’ells imaginava que una manifestació d’un sol dia, programada en jornada festiva a la Plaça Tahrir d’El Caire, seria el desencadenant d’una revolució absoluta que acabaria amb més de 30 anys de govern totalitari. Durant els 18 dies que van seguir al 25 de gener, el món va veure milions d’egipcis marxant contra la injustícia, la pobresa i la corrupció. La història d’una revolució gestada i liderada per l’anomenada generació Facebook que ha marcat un abans i un després en molts dels països veïns sotmesos a règims antidemocràtics.
Tamer Ezzat, Ayten Amin i Amr Salama són els tres joves directors egipcis d’aquest documental. Algunes de les seves obres més reconegudes són Everything is gonna be alright! (2005) i The place I call home (2009) de Tamer Ezzat, Her man (2006) d’Ayten Amin o Zay el Naharda d’Amr Salama. Tots tres van participar activament a la revolució que aquest documental retrata.