La pel·lícula ens explica la historia de Truman, un home d’uns trenta anys, que viu des del seu naixement i sense saber-ho dins d’un show televisiu. Truman va néixer en un estudi de televisió i la seva vida és retransmesa via satèl·lit a tot el planeta. Tothom qui l’envolta, família, amics, veïns, companys de feina, són actors. Truman esdevé un autèntic conillet d’índies de laboratori televisiu.
Arriba un moment, però, que s’enamora de manera inesperada d’una actriu penedida de tot aquest macro espectacle, i que l’ajudarà a descobrir la gran mentida on viu Truman. A poc a poc, el protagonista començarà a adonar-se’n de la manipulació que l’envolta, i voldrà fugir d’aquesta enorme bombolla on es troba atrapat.
El programa s’emet les vint-i-quatre hores al dia, els set dies de la setmana. El públic viu la sèrie com el seu propi univers familiar. Malgrat la continuïtat, hi ha una repetició constant d’escenes breus i pràcticament iguals –la salutació del matí als veïns, el quiosc de premsa, els bessons…-, fins i tot hi ha un Catàleg Truman i una cinta de gran èxits, que conté els moments més importants de la vida del protagonista: el primer dia d’escola, el primer petó, etc. Però l’interès del públic es manté perquè sempre s’ha d’esperar nous i excitants esdeveniments, tal com diu l’enigmàtic realitzador del programa.
El personatge que ha creat el show és un tal Christoff (un Ed Harris, brillant com sempre). Ell ha ideat un enorme plató amb 5.000 càmeres, una enorme estructura que, segons la publicitat, és vista des de l’espai (juntament amb la muralla xinesa) … Christoff juga a ser Déu. Ell mateix, al final de la pel·lícula, es defineix com el Creador del programa que omple d’esperança i felicitat milions de persones. Diu que acceptem la realitat del món tal i com se’ns presenta. La reflexió al voltant d’aquesta idea constitueix la càrrega de profunditat que Peter Weir llança contra la televisió, en aquest film. Un film que intenta posa al descobert els mecanismes d’emotivitat que el mitjà televisiu utilitza per fascinar els espectadors, així com el reduccionisme amb el que explica els esdeveniments.
Les velletes que abracen el coixí amb la imatge de Truman, les cambreres, la família japonesa… són el prototipus de l’espectador dels nostres dies que, alienat, es distreu, riu, es preocupa i plora amb l’espectacle que viu intensament, però que en realitat no existeix.
La gran frase de la pel·lícula és la final. Els vigilants del pàrquing que hem anant veient al llarg de tot el film i que han anant seguint les vicissituds de Truman, un cop acabat el programa diuen: I ara que fan?, referint-se a quin altre programa podran veure a continuació..